Una lliçó d'unitat i política

Tenim data i pregunta. Una pregunta que pot agradar més o menys però que ningú no pot discutir que té una gran virtut: neix consensuada i defensada per totes les forces polítiques catalanes que aposten pel dret a decidir. Estem davant d’una pregunta inclusiva, resultat d’un exercici d’unitat dels partits polítics catalans davant la intransigència de l’Estat espanyol. El mèrit és encara més important si tenim en compte que molts sectors a l’Estat donaven per mort el procés pel dret a decidir, en la mesura que tenien el convenciment que serien els mateixos catalans qui l’acabaríem sacrificant en no ser capaços de posar-nos d’acord ni amb la data ni amb la pregunta. Doncs res d’això no ha passat. I ara tenim un bloc parlamentari, ampli i molt majoritari, representatiu igualment d’una part molt majoritària de la societat, que ha estat capaç de superar les lògiques diferències entre partits per defensar amb una única veu la voluntat del poble català.
 
I en aquest punt, penso que cal fer un reconeixement i una reivindicació a la figura del president Mas. El seu mèrit és gran, perquè ha estat capaç de posar junts a partits polítics amb idearis molt diferents entre sí, però que comparteixen allò que és essencial en aquest moment per al nostre país: decidir el nostre futur com a poble en un marc de democràcia i llibertat. Artur Mas ha patit atacs constants, des de fora de Catalunya i també des de dins. Però el seu capteniment, la seva fermesa i convicció en la recerca d’un acord majoritari fa que l’escenificació de tots els partits pel dret a decidir junts, compartint una data i pregunta clares, donin una força encara molt més gran al procés.
 
I tot això ha estat possible mentre patim la pitjor situació econòmica en molts anys i sense comptar amb la necessària col·laboració, en moments d’extrema dificultat, dels partits de l’oposició ni, òbviament, amb la del Govern de l’Estat.

(Publicat a e-noticies el 16/12/13)

Incertesa i mala gestió

Les Terres de l’Ebre tornen a estar d’actualitat en els últims dies, a causa dels microsismes –més de 500- que està patint el Montsià i el Baix Ebre, i també el nord de les comarques de Castelló. El magatzem de gas Castor, un projecte que ja va nèixer envoltat de polèmica, apunta cada vegada d’una manera més clara a ser l’origen dels petits terratrèmols que hi ha hagut durant les últimes setmanes i que han obligat a activar els protocols d’emergència davant la incertesa de com pugui evolucionar la situació.

En efecte, la incertesa és allò que més mal fa en un episodi com el que s’està vivint a les comarques de l’Ebre i del nord de Castelló. El problema ve, però, quan a les lògiques dificultats que tenen els experts per fer previsions acurades en aquesta matèria, s’afegeix la mala gestió de la crisi que està exhibint el Govern de l’Estat, que ha actuat tard i malament. Aquest dimarts he tingut ocasió d’interpel·lar el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, i, la veritat, és que la seva resposta no només no resol els dubtes que preocupen a la població i als alcaldes de la zona afectada, sinó que afegeix encara més incertesa. D’aquells que ens administren, en una situació de crisi com aquesta, s’espera que se’ns digui sempre la veritat, que siguin transparents, coherents en el temps i la forma de les explicacions i diligents en la resposta als dubtes dels ciutadans. En definitiva, tot allò que figura en el manual de qualsevol gestor públic. Doncs res de tot això hem obtingut del ministre d’Indústria. Ans al contrari. Després de la seva visita llampec a la planta Castor, junt al ministre d’Afers Exteriors –la presència del qual no s’acaba d’entendre, potser hauria estat més indicat que l’acompanyés el ministre d’Agricultura- han comparegut davant dels mitjans a València per explicar que els sismes de fins a 3 graus en l’escala Richter poden estar causats pel magatzem de gas, però que els superiors a 3 estarien relacionats amb moviments tectònics d’origen indefinit. Una teoria que ningú no acaba d’entendre, que sembla més aviat una fugida d’estudi i que contribueix a generar encara més incertesa i més neguit.

Per acabar-ho d’adobar, al Govern del PP li tornen a fallar les formes, en aquest cas amb els alcaldes catalans de la zona afectada, que no van estar convidats a la reunió informativa que aquest mateix dilluns va fer el ministre a Madrid, i a la qual sí que van poder assistir els alcaldes del nord de Castelló. Una falta de respecte absolutament incomprensible que afegeix més malestar davant una crisi el final de la qual no sembla prop.

(Publicat a e-noticies 11/10/2013) 

Un nou atac de l’Estat a Terres de l’Ebre i a Catalunya

El Govern de l’Estat ha perpetrat l’enèsima agressió al nostre país. Em refereixo al projecte de Pla Hidrològic de Conca de l’Ebre aprovat recentment pel Consejo del Agua a Saragossa. Es tracta d’un Pla, aprovat d’esquena a les Terres de l’Ebre i a Catalunya, que representa una amenaça molt real sobre el medi ambient i el sector primari del tram baix del riu Ebre i el seu delta.

En l’aprovació d’aquest projecte de Pla, pas previ a la seva aprovació definitiva pel Consell de Ministres, no s’han tingut en compte les al·legacions que han presentat els ajuntaments, la Generalitat de Catalunya i les entitats socials, basades totes en criteris científics que alertaven dels efectes perniciosos d’un Pla de Conca que, entre d’altres, preveu un règim de cabals per al tram final del riu Ebre molt inferior al proposat per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CTSE), un organisme consultiu que ha proposat un cabal ambiental mínim basant-se en les dades històriques de cabals de l’Ebre i en estudis avalats per la comunitat científica. El règim de cabals que proposen els experts planteja una forquilla d’entre 7.167 hm3 i 12.543 hm3 en funció de la pluviometria que es registri cada any. La proposta que té el vist-i-plau del Govern de l’Estat limita una aportació anual d’aigua al tram final del riu de 3.370 hm3 anuals, que a l’alçada de Tortosa, durant sis mesos a l’any, representa un cabal de 80 m3/segon, molt per sota del fixat actualment.

Com veiem, no es tracta de matisos, sinó d’una realitat i d’un llenguatge completament diferents. I es que el Govern del PP no atén a criteris científics, només a criteris polítics.

El problema rau en els compromisos de l’executiu central amb noves inversions per fer nous regadius o futures reserves d’aigua riu amunt. Quan aquest és el criteri que preval, en comptes de prioritzar la salvaguarda de l’equilibri mediambiental al tram final del riu, el debat agafa una altra dimensió. A la vegada, cal denunciar la fal·làcia de les noves inversions que promet, o compromet, el Pla de Conca, ja que va quedar ben palès, durant la intervenció del representant del Ministeri de Medi Ambient en el marc del Consejo del Agua, que aquest ministeri no tindrà els recursos durant 2014 i 2015 per poder fer les inversions previstes, circumstància que va emprar aquest mateix representant ministerial per justificar la seva abstenció.

El Govern de la Generalitat s’ha mantingut ferm en la defensa d’un cabal mediambiental mínim suficient per a l’Ebre català, convençuts que aquest no és un problema territorial, sinó que estem al davant d’un problema de país. Que tothom tingui clar, en aquest sentit, que si Catalunya avui fos un estat, la decisió unilateral de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) no hauria estat possible, i avui estaríem molt menys indefensos del que estem en aquests moments.

Tanmateix, i com que estem convençuts que la raó i el sentit comú ens acompanya, ha arribat l’hora d’enfocar el debat cap a les institucions europees perquè prenguin les mesures oportunes per corregir l’Estat espanyol en la seva intenció d’aprovar un Pla Hidrològic que pot provocar un dany irreparable al riu Ebre, a les Terres de l’Ebre i al conjunt de Catalunya. No estem sols. Vull agrair el suport de la Generalitat en aquesta causa, i la feina que duu a terme la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

(Publicat a www.e-noticies.cat el 24/07/13) 

Ja som reserva de la biosfera

No per esperada, la confirmació de la notícia des de París es va rebre amb molta alegria a Tortosa, a les Terres de l’Ebre i al conjunt del nostre país. La UNESCO declarava aquest dimarts les nostres terres nova reserva de biosfera, culminant un treball intens i molt llarg en el qual han participat moltes persones, institucions i governs. L’atorgament d’aquest segell de qualitat, tanmateix, no significa el final de res, sinó més aviat el contrari. Tenim per endavant un camí molt llarg per recórrer, amb reptes igualment importants. Ens pertoca ara aprofitar aquesta distinció per traduir-ho en un guany tangible per als diversos sectors econòmics que en poden sortir beneficiats, com és el cas del turisme, l’agroalimentari i el medi ambient.

Vull tenir unes paraules d’agraïment cap als municipis que, pel bé comú, han entès que havien de quedar fora de la candidatura. Precisament, un dels reptes que tenim ara la resta de municipis inclosos en la nova reserva de la biosfera és ser capaços de fer arribar els beneficis que se’n desprenguin a aquest territori de la Ribera d’Ebre.

Toca ara, per tant, posar-nos a treballar amb la mateixa intensitat i amb la mateixa il·lusió en què es va gestar aquesta candidatura que tan bé ha acabat.

(Publicat al setmanari l'Ebre)

Pensions i atur

Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .

En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.

En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.

Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.


Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.

(Publicat a e-noticies.cat)

Les pensions i l'atur a Catalunya

Les pensions i  l’atur a Catalunya.

Aquesta tarda, he preguntat a la sessió de control al senat al Ministre Montoro  . Es tractava d’esbrinar el motiu pel que l’increment de recaptació derivat de la pujada de l’IVA i dels impostos especials beneficiava exclusivament als pressupostos de l’administració central, i en canvi, no tenia repercussió a les CCAA, malgrat aquestes han de gaudir, en principi, del 50% i el 58% respectivament d’aquesta recaptació (per Catalunya estem parlant per al 2013 entorn els 1.200 milions d’euros, es dir 6 dècimes de dèficit menys). Li he explicat que si varen canviar la llei del IVA i les dels impostos especials, també podien canviar la LOFCA, als efectes que aquest increment de recaptació beneficies també a la Generalitat. No ha contestat, ha dit que poder ho faran al 2014 ( però nosaltres hem pagat l’IVA incrementat durant part del 2012 i tot el 2013), però en la seva justificació de la no resposta, ens diu  que tot aquest increment de recaptació  queda al pressupost de l’estat, ja que s’ha de pagar les pensions del jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans.  I cal recordar-li al ministre Montoro, que les pensions i les prestacions d’atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem el catalans. I després de fer-ho Catalunya encara acumula un dèficit fiscal entorn al 8% del seu PIB (entorn a 16.000 milions d'euros). Per tant, que quedi clar, que el senyor Montoro als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l’Estat espanyol, ens ho paguem nosaltres, amb les nostres cotitzacions i impostos, de fet paguem els de tots els catalans i el d’un part dels espanyols. No podem continuar escoltant aquestes falsedats contínuament. Els que estan en contra del procés de que Catalunya sigui un estat propi, tenen tot el dret a defensar –ho, però no poden fer-ho amb mentires, i menys falsejant les dades econòmiques i fiscals. Quedi clar “ les Pensions i l’atur a Catalunya el paguem entre tots els catalans”.

 

40 anys de la UNED

Aquest dijous s’ha fet l’acte institucional de clausura del 40è aniversari de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). A Tortosa, els 40 anys del centre associat se celebraran l’any vinent. En el marc de l’acte celebrat aquesta setmana, s’han lliurat diferents guardons, entre els quals la Medalla d’Or de la UNED a la Federació Española de Municipios y Provincias (FEMP), en reconeixement a la col·laboració, implicació i aportació econòmica d’ajuntaments i diputacions en el manteniment dels 61 centres associats de la UNED a tot l’Estat.

Hem de reconèixer el caràcter pioner de la UNED en la implantació del model d’educació a distància, malgrat que avui ens pot semblar absolutament normalitzat. Durant els últims 40 anys, el model de la UNED ha permès a moltes persones accedir als estudis universitaris i assolir una llicenciatura.

A Tortosa, el centre associat de la UNED va ser una realitat als anys 70, gràcies a la implicació de les institucions locals però sobretot gràcies al suport i a l’aportació econòmica de José Celma, que durant molt temps va ser president del Patronat i, posteriorment, president del Consell Econòmic i Social de la UNED. Celma ha estat l’única persona que, a títol individual, ha rebut el reconeixement de la UNED en el seu 40è aniversari.

L’únic centre associat de la província de Tarragona ha permès que en aquests 40 anys moltes persones hagin accedit a uns estudis universitaris que, si no hagués existit la UNED, segurament no haurien pogut assolir. De fet, al llarg d’aquests anys, més de 1.200 persones s’han llicenciat en el centre associat de Tortosa.

Actualment, les universitats presencials estan molt més esteses al territori. A Tortosa tenim un Campus de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i també s’han desenvolupat altres universitats a distància que, com en el cas de la UNED, són referents a nivell mundial. En aquest sentit, vull recordar la tasca de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també amb un centre al nostre municipi.

Tot plegat posa encara més de manifest l’aposta que van fer fa quaranta anys persones i entitats per fer arribar els estudis universitaris en molts llocs de l’Estat que difícilment haurien pogut somiar a tenir-ne d’una altra manera.

(Publicat a e-noticies el 22/03/2013)

Dia Internacional de l’Holocaust

L’any 2005, l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 27 de gener Dia Internacional de l’Holocaust, en memòria dels sis milions de víctimes de l’extermini nazi, la major part jueus, però també gitanos, discapacitats i homosexuals, que van morir en els camps de concentració de l’Alemanya d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ahir diumenge es va commemorar precisament aquesta data, i diverses institucions al nostre país han fet diferents actes d’homenatge a les víctimes de l’horror nazi, una part de les quals, no ho oblidem, eren catalanes i catalans exiliats de la Guerra Civil que van acabar també compartint captiveri, tortures i mort amb els jueus en els mateixos camps de concentració.

Queden molt pocs supervivents d’aquella barbàrie. Els que hem tingut ocasió de conèixer-ne algun, el seu testimoni ens ha marcat per sempre. Els de la nostra generació tenim la responsabilitat de mantenir viva la seva flama i d’explicar als nostres fills que la condició humana, de vegades, es capaç de cometre atrocitats com l’Holocaust, on sis milions de persones, pel mer fet de ser jueus, van ser condemnades a la mort sense judici.

Sempre és oportú fer un cop d’ull a la història per no oblidar d’on venim. En el cas del poble jueu, és més oportú que mai, perquè encara avui, malgrat el que han patit, són objecte encara d’escarni i d’atacs per la seva religió o pel seu origen. I no parlo només dels negacionistes de l’Holocaust. Parlo d’aquells que d’una manera frívola, des d’una columna d’opinió d’un diari o des d’una tertúlia de ràdio, s’atreveixen a calumniar tot un poble amb una història tan llarga i amb episodis tan durs com els que han viscut els jueus. El poble jueu no només són els dirigents dels partits radicals i ultraortodoxos. Malauradament, el conflicte araboisraelià ha alimentat aquestes postures i ha contribuït a confondre encara més les coses. Com es pot acusar un poble com el jueu, que ha patit un extermini, de pretendre fer el mateix amb el poble palestí? La solució a aquest conflicte ha de tenir el diàleg i la comprensió mútua com a eixos vertebradors.

Els qui hem tingut oportunitat de conèixer de prop la cultura i el poble jueus, a través de la Red de Juderías-Caminos de Sefarad, de la qual formo part com a alcalde de Tortosa, ciutat amb call jueu, podem corroborar la vitalitat d’un poble, amb un llegat patrimonial molt important, que malgrat els episodis tràgics que ha viscut al llarg de la seva llarga històrica, sempre s’ha sabut sobreposar.

Ferran Bel i Accensi

(Publicat a www.e-noticies.cat)