Friday, November 28, 2014

La hibernació del Ministre d’Indústria

Quan encara ens freguem els ulls davant la irrisòria quantitat que el Govern de l’Estat ha fixat com a inversió per a Catalunya en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), el Ministre d’Indústria, José Manuel Soria, se’ns rifava aquesta mateixa setmana a compte de la indemnització multimilionària que l’Estat ha pagat als promotors de la planta Castor, Florentino i companyia, amb càrrec al rebut del contribuent i durant els propers 30 anys. En efecte, les comparacions són odioses, però en aquest cas són per apretar a córrer: 1.072 milions d’euros d’inversió als PGE (el percentatge més baix dels últims 17 anys) versus els 1.350 milions d’euros que el Govern del Partit Popular ha abonat a ACS en un termini de poc més de 30 dies, que ja voldrien la resta de proveïdors de l’administració pública. La contrapartida és zero i, a més, els ciutadans hauran de pagar els interessos d’aquesta quantitat durant 30 anys, així com el manteniment de la planta mentre estigui hibernada i el desmantellament quan el govern ho decideixi. Una factura que, al final, estarà en torn als 4.000 milions d’euros.

Davant d’aquesta presa de pèl i actitud indecent per part del Govern de PP, aquesta mateixa setmana, en la sessió de control al Senat, he tingut ocasió de preguntar al Ministre Soria per aquesta qüestió i d’obtenir una resposta de traca i mocador. Ha vingut a dir que si la planta hagués estat operativa, els ciutadans haguessin hagut de pagar més que deixant-la ara hibernant. O sigui que damunt ens perdonen la vida. Que els ho expliquin als veïns de la costa de l’Ebre que han patit més directament, durant molts mesos, els reiterats moviments sísmics que causaven les perforacions del Castor. Al Senat he entrat una bateria de preguntes per escrit al respecte i, a més, el Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Constitucional el Reial Decret Llei que habilita aquest disbarat.


Però, més enllà del procediment jurídic està el comportament polític. I, sincerament, en aquest assumpte el comportament de l’anterior govern socialista i el de l’actual govern del Partit Popular ha estat trist i patètic. Tan trist i tan patètic com mirar de tirar-se les culpes uns i altres, com la batussa entre els dos ex-ministres socialistes, José Montilla i Miguel Sebastián, mirant d’eludir qualsevol responsabilitat i passant-la al company de partit. Malament ho tenim, amb aquesta mena de comportaments, per lluitar contra la desafecció política. En moltes ocasions la gent té raó quan fa retrets als que ens dediquem als afers públics.

(Publicat a e-noticies el 28/11/2014)

Wednesday, October 15, 2014

“Te quiero, porque eres mía”

Ara que el Govern de l’Estat ha posat tots els impediments perquè el poble català no pugui expressar la seva voluntat, als efectes de tranquil·litzar els ànims i donar un missatge en positiu en el sentit que Espanya vol que Catalunya es mantingui dins l’Estat, el Ministeri d’Hisenda ha vingut a donar un cop de mà presentant uns pressupostos generals de l’Estat que castiguen Catalunya com mai. Per tant, a falta de campanya pel 9-N, ja tenim al ministre Montoro per mantenir mobilitzada la ciutadania. Resulta que els comptes que l’Estat preveu per al nostre país tenen el percentatge d’inversió més baix dels últims 17 anys: 1.072 milions d’euros. Ni tan sols arriben als 1.350 milions que Madrid ha acordat com a indemnització per als promotors de la planta Castor, a qui ni tan sols se’ls ha exigit el seu desmantellament. La migrada xifra amb què l’Estat “premia” Catalunya contrasta amb el triomfalisme exhibit pel Govern del Partit Popular a l’hora de referir-se al nou pressupost. Aquesta setmana, precisament, he interpel·lat al ministre Montoro al Senat perquè expliqui quins són els motius que ha portat al Govern de l’Estat per no aprofitar el gran potencial d’inversió pública de què disposa per tal d’impulsar la competitivitat, el creixement i l’ocupació.

Ningú pot dir que les inversions creixen un 15% respecte l’any passat perquè tota la inversió territorialitzada creix un 18% per a tot l’Estat. Sempre, però especialment en uns temps en què la inversió pública resulta fonamental per fomentar el creixement econòmic, aquesta s’ha de fer més amb criteris de productivitat econòmica que no pas amb criteris de política partidista o en base als compromisos del govern de torn.


La inversió prevista per l’Estat a Catalunya representa un 9,5% del PIB, la meitat del que ens correspondria pel que genera la nostra activitat econòmica, en tant que aportem el 18,8% del PIB de l’Estat espanyol. Si ens fixem en la inversió per habitant, Catalunya se situa tercera per la cua, amb 145 euros/habitant, molt per sota de la mitjana estatal de 242 euros/habitant. Per cada euro/habitant invertit a Catalunya se n’inverteixen 4,5 a Castella i Lleó i 3,5 a Galícia. D’escàndol. Podríem continuar amb moltes més argumentacions, però totes ens donarien el mateix resultat. Malauradament, no hi ha cap senyal des d’Espanya que ens digui “Catalunya, t’estimo”, sinó més aviat van en la línia del “te quiero, porque eres mía”.

(Publicat a e-noticies el 15/10/2014)

Friday, September 05, 2014

Alcalde de la gent o alcalde dels partits

Vagi per endavant que no comparteixo ni la forma ni el fons de la proposta feta pel Partit Popular en relació a l'elecció d'alcaldes. No es pot plantejar una reforma d'aquest calat a nou mesos de les eleccions locals i apel·lar al consens hores després de publicitar la proposta i d'assegurar que la tiraran endavant encara que només sigui amb els vots del PP.  És evident que una iniciativa d'aquest tipus ha de comptar amb el màxim consens possible. I el Partit Popular no ho ha fet bé. 

Davant del debat suscitat voldria apuntar algunes reflexions a títol personal que em semblarien útils a l’hora d’elegir els alcaldes així com la configuració dels ajuntaments, que vull recordar que continuen sent les institucions més properes al ciutadà.

Els ajuntaments, sobretot en aquests moments, necessiten de governs estables i legitimats per la ciutadania. Per això cal que l'alcalde, màxima autoritat en un municipi, sigui escollit pels votants. Massa sovint ens trobem amb consistoris presidits per alcaldes que no han estat votats pels ciutadans per exercir-ne, sinó que han estat els regidors qui l'han escollit, en acords pactats per partits, usurpant els vots dels electors per canviar uns resultats electorals que no han agradat a les formacions que no han resultat vencedores. Els alcaldes sempre han de ser escollits per la voluntat de la gent i no pas amb pactes postelectorals que, en moltes ocasions, s’oculten fins a l’últim moment al ciutadà i acaben fent poques persones en algun despatx, amb molt poca transparència i d’esquenes a la voluntat popular.


Des del meu punt de vista, un sistema que permetria garantir el respecte a la voluntat del poble és el de doble volta. I aquí es podria determinar si qui va a la segona elecció, en una campanya electoral més curta, han de ser els dos o tres primers candidats votats o d'acord amb un percentatge mínim. Caldria afegir el desbloquejament de les llistes, de manera que els electors poguessin també escollir lliurement la composició final de la llista, assenyalant els regidors que prefereixen que configurin el nou govern local. Mandats de 5 anys, en comptes dels 4 actuals, junt a una limitació de dos mandats per als alcaldes en municipis amb un determinat volum de població, contribuirien, junt a l'exposat anteriorment, a una reforma electoral local més justa i més democràtica. 

(Article publicat a e-noticies.cat) 

Friday, February 14, 2014

La tristesa del ministre

“A mi me entristece ver a expertos, a profesores compañeros míos, que se prestan a hacer vídeos de tres o cuatro segundos donde se dice que España nos roba. Me entristece mucho ver a estos compañeros, cuyo trabajo intelectual respeto mucho, porque cuando les veo en ese vídeo se me cae el alma a los pies después de todo el tiempo que llevo en la vida pública.” La cita correspon al Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, i la va pronunciar dimarts passat en el Ple del Senat en resposta a la meva interpel·lació sobre les balances fiscals.

El ministre Montoro està entristit de sentir la veritat que expliquen catedràtics de reconegut prestigi a nivell internacional. Allò que l’hauria d’entristir, de debò, és el resultat de les balances fiscals i del maltractament a alguns territoris de l’Estat, i no pas per l’opinió, solvent, sòlida i contrastada, d’experts que han opinat en base a uns resultats de balances fiscals basats en metodologies aprovades per l’Instituto de Estudios Fiscales espanyol.


Sense haver de posar-nos a la mateixa alçada del Ministre Montoro, el que a mi m’entristeix profundament és haver de llegar articles i opinions del professor Angel de la Fuente, l’expert de capçalera del titular d’Hisenda i a qui ha encarregat els sistemes de “cuentas públicas territorializadas” vers Catalunya i els catalans. Amb aquesta visió de Catalunya és ben fàcil preveure quins seran els resultats d’aquests comptes, que en cap cas podran substituir les balances fiscals elaborades amb una metodologia contrastada a a nivell internacional en diferents països.

(Publicat a e-noticies 14/02/2014)