Durant aquest dies estem assistint a l’escenificació de situacions de diàleg,
i de tot el contrari, en l’activitat política catalana i espanyola. Mes enllà
de cap situació especifica, voldria fer algunes reflexions al respecte.
El diàleg, i també l’acord posterior, és un valor que segurament en la vida
política de la nostra societat ha estat freqüentment menystingut, i fins i tot
en ocasions s’ha assimilat a una posició
de debilitat o feblesa. Error greu. A la vegada, també de forma errònia,
des de la meva perspectiva s’han marcat línies vermelles o cordons sanitaris en
relació a excloure del diàleg i conseqüentment de l’acord a determinades
formacions polítiques. De nou, un greu error. En altres ocasions hem constatat
com el fracàs del diàleg i la no concreció de cap acord ha generat tanta frustració,
que ha estat motiu de l’eliminació del diàleg futur i un trencament absolut de
relacions, error greu també des de la meva òptica.
En política crec que mai s’ha d’excloure la possibilitat, o millor dit la necessitat, de dialogar amb cap
actor polític, fins i tot en aquelles ocasions en què tenim la certesa que el
distanciament és molt important o les posicions son del tot irreconciliables,
que no es pot plantejar de cap manera ni resulta possible cap acord global. Però
fins i tot en situacions de distanciament molt gran, el fet de parlar i
contrastar posicions s’ha de poder produir, perquè pot comportar acords
puntuals, de mínims si es vol, però que poden servir per desencallar situacions que poden resultar molt complexes
i en un futur poder derivar en acords més amplis.
Segurament en política, com en qualsevol àmbit de la vida, es poden trobar
motius per intentar justificar la voluntat o conveniència de no dialogar i no
acordar. A curt termini pot semblar raonable o necessari fer-ho. Però aquesta
serà sempre pitjor alternativa que mantenir el diàleg, entès com explicar i
escoltar, malgrat aquest no es concreti en cap acord.
Així doncs, des de la fermesa i la convicció de cada una de les nostres
posicions i sense renunciar en cap cas als nostres objectius més suprems, en la
política catalana i també en l’espanyola el diàleg i l’acord han de ser valors
que cotitzin a l’alça. I com crec que l’activitat política d’una comunitat no és
res més que el reflex de com és aquella societat, es fa necessari que en la
nostra el diàleg i l’acord siguin actituds ben valorades, mentre què la falta
de diàleg i l’exclusió siguin actituds penalitzades socialment.
I una consideració final, que resulta òbvia. Per dialogar i acordar ha
d’existir veritable voluntat per les dues parts i respecte mutu.
(Publicat a e-noticies 19/02/2016)
