La fórmula Rajoy-Montoro

Recentment la Unió Europea ha flexibilitzat els objectius de dèficit a l'Estat espanyol. Si l'anterior objectiu de dèficit per a 2013 estava fixat en el 3 per cent, del qual l'Estat se'n reservava un 2,1 % i les Comunitats Autònomes l'1,1%, ara el nou objectiu se situa en el 4,5%. Fruit d'aquesta flexibilització, el Govern ha adoptat un acord que incorpora als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) la proposta de distribuir aquest dèficit entre els diferents nivells de l'Administració. El que més sorprèn és com ha decidit el Govern de l'Estat espanyol distribuir-lo: a les comunitats autònomes enlloc de flexibilitzar l'objectiu de dèficit i ampliar-lo, com ha fet la UE amb Espanya, li redueix de l'1,1% al 0,7%. En canvi, el Govern de Mariano Rajoy se l'autoeixampla en un percentatge superior al que li ha ampliat la pròpia Unió Europea, cosa que a priori no sembla gaire justa, fixant-se un objectiu de dèficit del 3,8 per cent front el 2,1 per cent anterior. Així, tenim que l'Estat espanyol demana per una banda a les autoritats comunitàries una flexibilització perquè veu que no arriba a complir amb els objectius previstos, mentre que al mateix temps exigeix a les CC.AA. que acotin encara més aquest objectiu.

Aquesta és la fórmula Rajoy-Montoro per potenciar les Comunitats Autònomes. Aquest tracte injust revesteix major gravetat encara quan analitzem quin percentatge de la despesa pública gestiona cadascun dels nivells de l'Administració. Així tenim que el Govern central, que en gestiona poc més del 50 per cent, es reserva el 85 % de la capacitat de generar dèficit. En canvi, a les Comunitats Autònomes, que gestionen el 35 % de la despesa, només se'ls assigna un 15 per cent dels objectius del dèficit. Es tracta d'una situació difícil d'entendre si tenim en compte que són les Comunitats Autònomes les que gestionen la sanitat, l'educació i els serveis socials, els autèntics pilars de l'estat del benestar que més cal preservar. La imposició del Govern espanyol a què les CC.AA. retallin en aquests tres àmbits les posa en un carreró sense sortida quant a compliment del dèficit. Mentre les autonomies ajusten i restringeixen els seus pressupostos, el Govern dels senyors Rajoy i Montoro s'autoconcedeixen la capacitat de generar més dèficit. Absolutament incomprensible. Per molts discursos de voler preservar l'estat de les autonomies, la realitat és una altra.

(Publicat a e-noticies el 9/11/12)

Els pressupostos de l’Estat i el Dia de la Marmota

És com la cançó de l’enfadós o com la pel·lícula “El dia de la marmota”. La repetició infatigable del mateix sense gairebé variació. Aquesta és la millor definició que he trobat per al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que el Govern de l’Estat ha presentat i que en l’anàlisi del seu detall ens mostra obres que s’estan repetint, pressupost rera pressupost, des de fa cinc anys, tant és si governa el PP com el PSOE. És el cas de les obres de descontaminació de l’embassament de Flix o les de la variant de la N-340 a l’Aldea.

Aquesta repetició de les mateixes partides pressupostàries, d’un any per a l’altre,  constata el fracàs del Govern de l’Estat espanyol al nostre territori i demostra que si els comptes anteriors ja ens deixaven malparats, encara podem anar a pitjor. El problema és que, a més d’arrossegar partides d’un pressupost a l’altre, també en desapareixen. Aquest és el cas de les variants de la N-420 a Corbera d’Ebre i Gandesa, o les ridícules quantitats que han posat per a l’autovia A-7 entre La Jana i El Perelló, una infrastructura necessària, molt reivindicada i que sembla que queda completament fora de l’agenda del Ministerio de Fomento, perquè no es veu per enlloc voluntat de consensuar una solució que eviti el trinxament de Campredó.

Aquest i altres “oblits” del Govern del Partit Popular ens enerven especialment quan veiem les generoses partides que destinen a l’AVE de Galícia, on governa el PP i segurament deuen voler continuar governant.

CiU presentarà esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat, però no tenim cap esperança que en prosperi cap. Alguna d’aquestes esmenes la pactarem amb altres formacions polítiques, com la que busca mantenir les aportacions per tal de garantir la continuïtat d’una institució centenària com l’Observatori de l’Ebre.

Deia que no tinc cap esperança respecte les esmenes perquè les úniques que van prosperar en els Pressupostos anteriors van ser les del PP. Veiem, per tant, que només hi ha opcions si qui presenta esmenes és el mateix partit que presenta els Pressupostos. Vaig tenir ocasió de comprovar en els pressupostos de 2012, també, que hi havia esmenes de senadors i diputats de llocs molt diversos de la geografia espanyola, i en canvi no n’hi havia cap de les Terres de l’Ebre. És per això que insto als representants del Partit Popular a les Terres de l’Ebre a presentar esmenes als Pressupostos igual que fan els seus companys al Congrés i al Senat als seus respectius territoris. Si ho fan, encara que no els calgui, comptaran amb el nostre suport.

Ferran Bel i Accensi

Portaveu de Pressupostos de CiU al Senat


Publicat a La Veu de l'Ebre (5/10/12)

Més motius encara

La Unió Europea va flexibilitzar fa pocs dies a l’Estat espanyol els objectius de dèficit. Una flexibilització que el govern del PP només es va aplicar a si mateix, ja que no va transmetre-la ni a les comunitats autònomes ni als ajuntaments, administracions que suporten el 50% de la despesa pública.

Divendres passat, l’executiu central va aprovar un increment dels tipus impositius de l’IVA i va decidir reservar-se tot l’increment de la recaptació per a les arques de l’Estat, a diferència del que es feia fins ara, quan les comunitats autònomes i en menor mesura els ajuntaments participaven d’un percentatge dels ingressos. El mateix va passar, fa pocs mesos, amb l’alça unilateral de l’IRPF.

No és de rebut, per tant, que el govern central només vulgui salvar-se a si mateix fent servir mesures asimètriques i injustes, i que a més vulgui fer aparèixer com a únics culpables del dèficit a comunitats autònomes i corporacions locals.

Si encara algú no ho tenia clar, aquestes mesures confirmen la necessitat que Catalunya disposi d’una hisenda pròpia i d’un pacte fiscal que ens garanteixi uns ingressos suficients.

Publicat a www.cronica.cat

17-07-12

Un cabal insuficient i amb doble paternitat

En el Ple del Senat d'ahir vam tenir ocasió de comprovar com de complicat serà lluitar contra els plantejaments del govern central en relació a la proposta d'un cabal ambiental mínim per al tram final del riu Ebre. El ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, ho té clar, i ahir va respondre a la meva pregunta sobre aquesta qüestió afirmant que la proposta de cabal presentada per la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) és "suficient", terme que va acompanyar d'una nova crida a la "solidaritat" entre comunitats autònomes. El cabal "suficient" que defensa el ministre Arias Cañete és el que pretén posar l'Ebre a règim durant sis mesos a l'any, amb 80 m3/segon al seu pas per Tortosa.

El ministre no va voler entrar en discussió sobre xifres, malgrat que des de Convergència i Unió (CiU) defensem la proposta de la Comissió per a la Sostenibilitat per a les Terres de l'Ebre, elaborada a partir de criteris científics independents, com la més assenyada per establir un cabal mínim veritablement "suficient" per garantir les condicions mediambientals del tram final del riu Ebre i per preservar els ecosistemes i l'agricultura del delta de l'Ebre. Aquesta és la proposta defensada també per la Generalitat de Catalunya, per l'Ajuntament de Tortosa i per les institucions i els sectors econòmics i socials de les Terres de l'Ebre.

Tanmateix, el capteniment del govern central en la qüestió del cabal mínim té una explicació i obeeix a voler començar la casa per la teulada. Efectivament, el que no pot pretendre el ministre és establir un cabal mínim ambiental garantista per al tram final del riu i el delta de l'Ebre, una vegada ja s'han descomptat totes les demandes d'aigua riu amunt, en les vuit comunitats autònomes restants. Com pot pretendre el ministre Arias Cañete demanar solidaritat interterritorial, si la seva proposta ja és insolidària des de bon principi? Insolidària, això sí, amb els que tenim més a perdre, amb els que estem situats en el tram final del riu Ebre.

El que pertoca ara és fer veure al govern central amb criteris tècnics que la proposta de cabal mínim és equivocada i clarament insuficient. El govern central està a temps de rectificar i de resoldre d'una vegada per totes la demanda de les Terres de l'Ebre per un cabal ambiental just per preservar el riu i el delta.

Per cert, una de les curiositats que es va posar en evidència durant el Ple del Senat d'ahir és que la proposta de cabal ambiental feta pel govern del Partit Popular té doble paternitat, ja que el document està datat el 28 de juny de 2011, redactat per tant pel govern del PSOE. D'aquesta manera s'explica l'argument que va donar el llavors president de la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), Rafael Romeo, per no fer-ho públic, justificant-ho davant la proximitat de les eleccions.

Ferran Bel i Accensi


Article publicat a www.e-noticies.com

Per una política tributària clara

En el Ple del Senat de demà interpel·laré el ministre Cristóbal Montoro en relació a quina és la política fiscal, concretament en l'àmbit tributari, que pensa desenvolupar el Govern central tant a curt com a mitjà i llarg termini. En aquests moments, no es tracta pas de fer cap retret pels incompliments del programa electoral del Partit Popular; això ja ho faran els seus votants quan pertoqui i si ho creuen convenient. Del que es tracta ara és que el Govern pronunciï un discurs clar i creïble respecte la política tributària. Si les circumstàncies indiquen que ha d'haver-hi un increment de la pressió fiscal en la majoria d'impostos, cal que això s'expliqui bé i s'expliciti. En molts pocs mesos s'ha incrementat l'IRPF, s'han modificat aspectes de l'Impost de Societats que han de suposar una major recaptació, s'ha incrementat l'IBI, han consolidat l'Impost sobre el Patrimoni, i ara, sembla ser que, finalment, també s'apujarà l'IVA. El moment actual no pot suportar incerteses i discursos inconsistents que caduquen als set dies, com els iogurts. El que pertoca és donar missatges clars i creïbles. I si s'ha de plantejar una pujada d'impostos, bé sigui temporal o definitiva, s'han d'adoptar les decisions com abans millor, s'han d'explicitar bé i s'ha d'explicar per què es fa i a què es destinaran els ingressos públics que s'obtinguin. Hi ha moments en què el Govern del senyor Rajoy comença a recordar al del senyor Zapatero, que primer deia una cosa i després n'acabava fent una altra. En aquests moments, el que s'espera d'un govern és que expliqui la realitat, que faci propostes realistes i que prengui les decisions necessàries malgrat que puguin semblar difícils d'entendre. Per tot plegat, l'objectiu de la interpel·lació de demà al ministre d'Hisenda i la moció que presentarem en quinze dies és que el Govern central fixi clarament quines són les seves intencions en l'àmbit de la política tributària. Ferran Bel i Accensi (article publicat a www.cronica.cat)

Juan Palomo

Juan Palomo era un personatge molt conegut per les espanyes, aquell que lligava amb la frase "yo me lo guiso, yo me lo como". I aquest ha estat, precisament, el comportament que ha tingut el govern espanyol en relació a l'objectiu de dèficit per a l'any 2012. De manera absolutament unilateral, l'executiu central ha decidit fixar un 8,5 per cent de dèficit per a l'Estat, enlloc del 4% que s'havia fixat en el marc de la Unió Europea. És un aspecte que podem considerar raonable ja que una reducció del 8,4% fins al 4% no era realista. Per tant, més enllà del fet que el govern no ho ha pactat prèviament i que ha generat una mica de desconcert dins de la UE, considero que la mesura no és pas criticable.

Ara bé, l'executiu del Partit Popular, igual que Juan Palomo, continua decidint unilateralment dins de l'Estat com redistribueix i assigna aquest dèficit. I com deia fa poc el senador Jordi Vilajoana, ells es reparteixen les cartes i es queden les millors. A l'hora de distribuir aquest dèficit entre l'Estat, les comunitats autònomes i les corporacions locals, el govern ha fixat per a l'Estat un 4% de dèficit, que implica una reducció del 21,56% respecte el de l'any passat. En canvi, a les comunitats autònomes el govern ha posat un límit de dèficit del 1,5%, la qual cosa suposa reduir un 48,97% el de 2011. En termes estrictament numèrics, aquesta és una assignació asimètrica i desproporcionada. Però, més enllà dels números, aquesta és una decisió que no té en compte que les comunitats autònomes, també la Generalitat, són les administracions que gestionen un percentatge més elevat de despesa social. La conclusió és clara: el govern del senyor Rajoy no es retalla ell per retallar als altres, malgrat que aquests altres són els que estan prestant els serveis que, en la difícil conjuntura actual, més necessiten els ciutadans.

És del tot raonable la reivindicació que planteja la Generalitat de poder modular, a nivell espanyol, els objectius de dèficit igual com ho fa l'Estat en l'àmbit europeu.
Tots estem compromesos amb els objectius d'estabilitat pressupostària. I Catalunya ha estat un exemple pioner dins l'Estat, independentment de quines hagin estat les conjuntures electorals. Tanmateix, queda molt clar que el Partit Popular disposa d'una àmplia majoria absoluta sorgida de les últimes eleccions que li permet actuar d'aquesta manera, sense cap tipus de mirament. Si el PP pretén utilitzar aquesta majoria durant tot el mandat amb els criteris de Juan Palomo, queda clar que tindrem una legislatura molt difícil. D'això no en tenim cap dubte.

Ferran Bel i Accensi

Reforma del món local ja

Ahir dimarts, fruit d'una interpel.lació que vaig fer la setmana anterior al ministre Montoro en nom del grup de CiU, vaig presentar una moció al Ple del Senat on es constata que tant la Llei de Bases de Règim local com la Llei de Finances, després de més de 25 anys de vigència, estan obsoletes. En base a aquest fet, la moció insta al Govern de l'Estat a presentar abans de finals d'any una nova Llei de Governs i Administració Local, on entre altres coses es fixin clarament les competències de cada ajuntament, es resolgui el problema de les competències impròpies, es faciliti la cooperacio intermunicipal, i es modernitzi l'administració més propera al ciudadà.

En la mateixa moció s'insta al Govern a què, en el mateix temini, presenti una nova Llei d'Hisendes Locals que suposi un nou model de finaçament local que aporti a les coorporacions locals els recursos suficients per fer front a les competències assignades. Malgrat que el dos grups majoritaris, PP i PSOE, van presentar dues esmenes que no vam incorporar per diferents motius, tant aquestes formacions com la resta de la Cambra es van sumar a l'iniciativa i la moció es va aprovar.

Està en mans del Govern central seu compliment. Esperem que en aquesta ocasió, a diferència del que han fet altres governs en anteriors ocasions, no es torni a decebre al món local. Les manifestacions i la predisposició del mateix ministre Cristóbal Montoro i del secretari d'Estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, fan pensar en el seu compliment. Esperem que així sigui.

Tímids primers moviments del govern de l’Estat sobre finançament local

Estem en una situació econòmica complicada, de caràcter estructural, amb insuficiència de recursos, amb competències impròpies que els ajuntaments han d’assumir sense finançament, i de deslleialtat institucional per part dels parlaments que continuen legislant i creant noves competències per als ens locals sense dotar-les de recursos addicionals. La situació s’agreuja amb una delicada situació estructural per una falta evident de tresoreria.

Cal reconèixer que el nou govern espanyol ha reaccionat ràpidament i ha convocat la Comissió Nacional d’Administracions Locals, on s’han plantejat difernts propostes per fer front a aquesta situació. Malgrat que encara no s’han concretat, algunes d’aquestes han de ser benvingudes, com és el cas de l’avançament parcial de la liquidació definitiva de 2010 o una nova línia de finançament ICO per poder pagar als proveïdors. En canvi, es constata que la mesura anunciada pel govern de diferir el pagament de les liquidacions negatives de 2008 i 2009, passant de 5 a 10 anys, no serà efectiva com a molt aviat fins al juliol, amb la qual cosa es dificulta encara més el pressupost de 2012 per a molts ajuntaments.

Quant a les mesures estructurals, de moment només bones intencions i bones paraules. Però si no hi ha una major concreció en els propers mesos caldrà pensar que aquest govern, igual com han fet els anteriors, no té una decidida voluntat de resoldre el problema endèmic del finançament municipal, que és en definitiva el que sustenta l’administració més propera al ciutadà.

Sentiment agredolç

Vist el discurs que va fer el ja avui president del Govern espanyol en el debat d’investidura, així com les respostes que va adreçar al portaveu del grup de Convergència i Unió (CiU) i a altres portaveus, m’envaeixen tots els sentiments de preocupació possibles, per molts motius, però voldria destacar-ne tres. Primer un menyspreu a la realitat catalana i a Catalunya en general, tant pel que fa a la seva intervenció com a la rèplica. En segon lloc, un tuf recentralitzador en moltes de les mesures anunciades. I, en tercer lloc, una ignorància absoluta vers la realitat dels ajuntaments i de les corporacions locals en general, malgrat la seva preocupant situació financera. Per tot plegat, la conclusió de la sessió d’investidura no pot ser bona. Ens espera una legislatura molt complicada. I si el Partit Popular no canvia el seu discurs i no és conscient que ha d’escoltar a CiU, no només pel que aquesta força política ha representant durant els últims 30 anys al Congrés, sinó perquè ha estat la formació més votada en totes les eleccions, també en les eleccions generals a Catalunya, segurament el mandat que ara comença serà molt complicat.

En canvi, així com he estat molt crític amb el discurs d’investidura, voldria donar un missatge de confiança en relació a la configuració del nou govern, malgrat que s’haurà de demostrar en el temps. Caldrà veure quina és la seva actuació, però ningú no pot negar que és un conjunt de persones preparades tècnicament, amb experiència i bagatge polítics, en un moment en què es requereixen dosis elevades de les dues coses. Des de la discrepància política i ideològica, cal desitjar-los molta sort i encert.

CiU guanya a Tarragona i guanya a Catalunya

Per primera vegada, Convergència i Unió ha guanyat unes eleccions generals a la demarcació de Tarragona, que al mateix temps ha suposat guanyar-les també a Catalunya. Malgrat que en campanya electoral CiU ha volgut parlar de propostes per tirar endavant el país i per afrontar la difícil situació econòmica en què ens trobem, els partits de l'oposició -inclòs el Partit Popular- han preferit plantejar les eleccions generals com una estratègia de desgast contra el govern de la Generalitat pels ajustos pressupostaris que s'han hagut de fer.

Els resultats de les eleccions generals a Catalunya són molt clars i permeten, en aquest sentit, treure'n algunes conclusions. La primera és per constatar que la majoria del poble de Catalunya comprèn els esforços i els ajustos que ha hagut de fer el govern de la Generalitat, amb el president Artur Mas al capdavant, i rebutja la demagògia política que tota l'oposició ha fet vers aquesta qüestió. En segon lloc, es bo recordar ara i aquí que aquesta victòria arriba un any després que la majoria dels catalans van donar el seu suport i confiança a Convergència i Unió per governar Catalunya, amb el convenciment que la nostra força era la millor per agafar les regnes del país en un moment molt complicat. Una majoria que va tornar a reproduir-se sis mesos després, quan CiU va tornar a imposar-se en les eleccions locals i els ciutadans van tornar a confiar en nosaltres com la força que millor representa els interessos del país. Continuarem treballant amb fermesa i constància com sempre hem fet.

Menys 30 anys

Algú pot pensar que en els últims trenta anys no hem progressat el suficient, ni el suficientment ràpid, per incrementar el nostre sostre nacional. Però ningú no pot discutir que en els últims dies hem assistit a dos fets que poden representar una clara involució per al nostre país i per als catalans. Una involució, la primera, que ha vingut de la mà dels dos grans partits estatals, PSOE i PP, que quan es tracta de limitar les aspiracions nacionals del nostre país troben fàcilment un punt d’encontre, fan desaparèixer les diferències partidistes i arriben amb celeritat al consens. Un consens, el constitucional, que PP i PSOE han trencat sense miraments i sense tenir en compte els plantejaments de qui, com CiU, han ajudat a recórrer aquest camí de 30 anys, des de la transició fins a la consolidació de la democràcia. Ens han necessitat per fer aquest camí, però ara no han tingut cap mirament a l’hora d’unir forces per atacar frontalment els interessos de Catalunya, lesionant les nostres aspiracions d’autogovern i posant en crisi el nostre model d’autonomia financera. I això ha passat amb la complicitat, una vegada més, dels diputats del PSC.

Diuen que les desgràcies no venen mai soles, i aquest divendres en vàrem tenir dues en poques hores. La primera, la votació al Congrés de la reforma constitucional. I quan a Catalunya encara ens estàvem refent de la sotragada jacobina de PSOE i PP, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un ultimàtum al govern català perquè desfaci el camí fet durant la democràcia en matèria de normalització lingüística i ens carreguem el model d’immersió que tanta admiració ha aixecat a tot Europa, per la normalitat amb què s’ha dut a terme i pels excel·lent resultats que ha donat.

Ara, com ens recordava aquest diumenge el president Mas a Tortosa, la responsabilitat d’afrontar aquests reptes és de les institucions i de les persones que hi estem al capdavant. Però això no serà possible si no comptem amb el suport, el treball i la implicació de tot un poble. El poble català ja ho ha fet possible en altres ocasions i estic segur que ara ho tornarà a fer.

Respecte per a tots

El passat 11 de juny, en la constitució de l’Ajuntament de Tortosa, es van produir uns fets que, salvant les distàncies, van reproduir-se uns dies després a les portes del Parlament de Catalunya. Puc entendre que hi hagi gent disconforme amb l’actual sistema democràtic. Puc entendre també que es busquin vies per visualitzar aquesta disconformitat i discrepància. Però no puc entendre ni compartir de cap de les maneres els fets que es van produir al Parlament i a l’Ajuntament, on els diputats i regidors, en el nostre cas, vàrem ser increpats i insultats.

Però el que encara em resulta més incomprensible és que hi hagi persones que intenten justificar directament o indirecta unes actituds o uns moviments que no tenen cap mena de capacitat d’autoregular-se, de prendre decisions o si més no de fer-les respectar.

No dic pas que el sistema actual no necessiti millorar i guanyar proximitat al ciutadà. Segurament poden haver-hi idees de les que hem sentit aquests dies que poden ser profitoses per millorar el sistema democràtic. Ara bé, el carrer és de tots i no només d’alguns que se’l volen fer exclusivament seu. El mateix respecte es mereixen els anomenats indignats com els que estem desenvolupant una activitat política fruit d’unes eleccions democràtiques.

I, al final, tothom ha de saber defensar les seves idees i posicions democràticament i respectant als demés, sense que calgui amagar-se o camuflar-se en l’anonimat. El que pertoca, en qualsevol cas, és acceptar l’opinió de la majoria, perquè si finalment són les minories les que condicionen les majories, això només té un nom i una vivència que la nostra societat malauradament ja ha conegut i que els demòcrates rebutgem frontalment.

El finançament local en campanya

Estic veient, en aquesta campanya electoral, que en la majoria de debats entre els diferents candidats no surt gaire la qüestió del finançament dels ajuntaments. Entenc que tothom té clar que el sistema actual de finançament dels ens locals és molt deficitari. Tanmateix, seria hora que aquesta qüestió s’anés fent més present en les campanyes electorals. Perquè no es tracta només que els candidats expliquin les seves diferents propostes, sinó com i d’on surten els recursos que les han de finançar.

És urgent una nova Ley de Haciendas Locales i una Llei de Finances Locals catalana. Malgrat que tots som conscients que el gruix del problema s’ha de resoldre, malauradament, via Madrid. I a Madrid, tant el PP com el PSOE, ens han donat prou exemples de com resolen les coses: amb lleis insuficients i dolentes, i buscant excuses per incomplir-les. Un exemple d’això últim ha estat el nou i pèssim sistema de finançament de les Comunitats Autònomes, que no s’ha tardat ni un any a incomplir-se, amb els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat, tal i com han posat en evidència tots els partits polítics catalans. Bé, tots no. L’excepció ha tornat a ser el PSC, que una vegada més ha funcionament com una regional del PSOE més que no pas com un partit nacional.

Irresponsabilitat tripartita

El govern de la Generalitat es veu obligat a posar en marxa un pla d'austeritat per tal de reduir un 10 per cent la despesa per a 2011, uns 3.000 milions d'euros, amb l'objectiu de reduir el dèficit del 3,6 % al 1,3% del PIB. Es tracta d'un esforç com el que han fet, i estan fent encara, les famílies, els autònoms i les empreses del nostre país. Un esforç, el del govern de la Generalitat, que si s'hagués fet abans, avui estaríem parlat d'un ajust menys sever.

Efectivament, les mesures de contenció de la despesa pública s'haurien d'haver fet fa 3 anys. Però el tripartit, amb el PSC i l'ex-president José Montilla al capdavant, no van dedicar gaire esforços a contenir la despesa. Ans al contrari, van prémer l'accelerador del malbaratament de recursos, desbocant el dèficit públic. En aquesta irresponsable conducta segurament hi tenia a veure l'inconfessable convenciment del PSC, i dels seus companys de viatge al tripartit, ERC i ICV, que el final s'acostava i que no serien ells qui haurien de gestionar la pesada herència que deixaven. Qui ha hagut arremangar-se i empomar aquest llegat és l'actual govern d'Artur Mas i, en realitat, tot el país, amb mesures contundents, inajornables i també impopulars. L'ajust hauria estat menys dur si el tripartit hagués estat més responsable durant el temps que va governar. Per això resulten encara més irresponsables, i de molt poca categoria política i intel·lectual, els atacs de l'ex-president Montilla i altres ex-consellers a les decisions que ha hagut d'adoptar el govern del nostre país. Irresponsables i demagògiques, sobretot després que sortís a la llum la missiva que li va enviar el secretari d'Estat d'Hisenda del govern del PSOE al conseller d'Economia, on convida la Generalitat a multiplicar per dos l'ajust del pla d'austeritat aprovat i a apujar els impostos als catalans, qui, per cert, som els que tenim els tipus més elevats de l'Estat.

Què complicat que és el paper del PSC. D'una banda, el govern amic del PSOE els deixa en evidència reconeixent la seva irresponsabilitat mentre van governar la Generalitat. I de l'altra, intentant marcar perfil a l'oposició atacant, de manera absolutament irresponsable, torno a repetir, les decisions que ha hagut d'adoptar el president Artur Mas per revertir el llegat del tripartit. Un govern embogit per gastar, ja sigui amb criteri o sense criteri.

Guanyar complicitats

El camí que tot just ara comença amb un nou govern de la Generalitat implica adoptar decisions importants per a les quals cal comptar amb el recolzament de la major part del país. La nova situació implica, per tant, una responsabilitat compartida. D’una banda, el nou govern haurà de generar i guanyar les suficients complicitats. I de l’altra caldrà que tota aquella gent que ha fet confiança al projecte de CiU i a l’Artur Mas estigui disposada a continuar treballant per al país. El govern de Catalunya, ara més que mai, ha de comptar amb el màxim suport possible perquè els reptes que tenim al davant així ho demanen.

No ens podem permetre un govern dèbil a Catalunya. Tant la crisi econòmica o els governs de Madrid, siguin del color que siguin, ens ho farien pagar molt car al país. Més enllà dels suports parlamentaris que haurà de saber trobar CiU, el suport social serà clau per al futur de Catalunya.

En la meva condició de tortosí i ebrenc, voldria referir-me als resultats electorals a les Terres de l’Ebre, que no puc qualificar de cap altra manera que d’espectaculars per a CiU. I han estat espectaculars malgrat totes les intoxicacions que s’han fet durant la campanya electoral. Vull recordar que Convergència i Unió ha estat sempre la força més votada a les Terres de l’Ebre, un fet que ha tornat a repetir-se novament amb uns grans resultats, que han doblat com a mínim els de la segona força a les quatre comarques i a la majoria de municipis.

Monument o Parlament?

Monument o Parlament? Crec que aquesta és una pregunta molt adient arran del que ha passat a Tortosa en relació al monument a la Batalla de l’Ebre. I crec que per tenir una resposta clara cal consultar la recent hemeroteca i comprovar quines declaracions van fer el primer dia de campanya electoral els candidats Núria Ventura (PSC), Lluís Salvadó (ERC) i Jaume Forcadell (ICV), als quals s’han d’afegir les del cap de llista del PSC, Xavier Sabaté, qui sense cap tipus de vergonya ni decència política en parlava en un setmanari.

Suposo que això també farà reflexionar a aquells que van proposar aquesta moció per a ser discutida exclusivament en el Ple del mes de novembre de l’Ajuntament de Tortosa. I confirmarà a tothom si l’important de la qüestió acaba sent el monument o bé les eleccions al Parlament.

En relació a la moció, tant la portaveu del grup municipal de CiU, Meritxell Roigé, com jo mateix hem fet notar l’electoralisme que s’amaga al darrera d’aquesta iniciativa, malgrat haver-la presentat el Casal Popular Panxampla, ja que la seva irrupció es va produir en plena precampanya electoral i molt ben quadrada amb les intervencions del conseller d’Interior, Joan Saura, qui per cert encara és hora que es dirigeixi a aquest alcalde per fer cap proposta en aquest sentit.

Segurament l’electoralisme d’aquesta iniciativa ha estat a pesar de molts dels que l’han signat, i a qui jo reitero el meu respecte malgrat discrepar del seu objectiu. Fins i tot vull pensar que també haurà estat sense la complicitat d’almenys una part del Casal Popular Panxampla. Però la realitat ha estat la que ha estat. I el resultat també. Però és innegable la utilització electoral, barroera des del meu punt de vista, que han fet tant PSC com ICV, els dos partits que han estat governant la ciutat de Tortosa durant els últims anys, també amb la participació d’ERC, i que no van arribar a tocar ni una sola arandela del monument, ni es van atrevir a proposar res. De fet, PSC i ICV són els responsables d’haver protegit el monument fa només 3 anys com a Bé d’Interès del Patrimoni Cultural Català (BIPCC). Un acord per protegir-lo i mantenir-lo que va comptar amb l’aval del govern tripartit a la Generalitat, concretament també del Departament de Cultura, comandat per ERC. El PSC ha passat de ser el protector del monument a voler-lo dinamitar. Als pobres arguments expressats en sessió plenària pels portaveus dels dos grups, els regidors Forcadell i Sabaté, s’han afegit ara –torno a recordar- les declaracions del cap de llista per Tarragona del PSC a les eleccions al Parlament, Xavier Sabaté, i de la candidata socialista a les Terres de l’Ebre, Núria Ventura. Tant el discurs com l’estil és l’habitual en el socialisme d’aquestes terres i porta l’empremta marca de la casa del PSC tortosí. Declaracions altisonants i acusacions greus contra CiU i contra la meva persona. Que si som la dreta conservadora, que si som franquistes,... És molt revelador que els socialistes hagin encetat la campanya amb el monument a la batalla de l’Ebre, perquè demostra la seva incapacitat i fins a quin punt pateixen una important sequera d’idees, de projectes i d’obra de govern. I revelador també que intentin buscar una equivalència inexistent, per raons òbvies, entre CiU i PP. Senyor Sabaté, em vol dir amb qui va pactar l’alcalde de Tortosa, Joan Sabaté, la primera vegada que va assolir l’alcaldia de la ciutat? No va ser el PSC qui va pactar amb el PP? Els recordo que això jo encara no ho he fet. Però suposo que els importa poc. El que vostès volen és provocar soroll electoralista per tal d’amagar la seva incapacitat de tirar endavant Tortosa i les Terres de l’Ebre.

Vull tornar a recordar aquí que el monument a la Batalla de l’Ebre està completament despullat de tota simbologia ofensiva. D’això ens n’hem ocupat els governs de CiU que ha tingut l’Ajuntament de Tortosa. Fa anys, sota alcaldia de CiU, es va retirar el víctor, l’ensenya personal de Franco. I essent alcalde jo mateix, durant aquest mandat, vaig fer retirar les plaques a banda i banda de riu. Un gest que s’hauria pogut fer durant els 8 anys d’alcaldia socialista. Però no van trobar el moment adequat per fer-ho. El PSC va preferir blindar el monument i esperar una alcaldia de CiU per canviar d’opinió.

Arribats en aquest punt, no hi ha cap dubte de l’interès d’aquests partits per la retirada del monument a la Batalla de l’Ebre o més aviat per un interès merament conjuntural que es mou en funció dels seus interessos electorals a curt termini. Haurem de concloure, per tant, que la retirada del monument és simplement una manera d’intentar arribar al Parlament de Catalunya.

Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una crida a la participació a les eleccions al Parlament, però no en funció del monument, que crec que ja han quedat prou clares les posicions de cadascú, sinó vers al que cada persona cregui més convenient per a Tortosa i per al nostre país. Qui cregui que el millor és el tripartit pot votar qualsevol de les tres formacions, PSC, ERC o ICV. És indiferent a quina es voti, ja que aquest vot servirà per al mateix. Els que creguin que el país necessita un canvi, l’únic vot útil és aquell que ha de fer Artur Mas president. I aquest és el vot a CiU.

Resposta a diversos escrits

Aquest dilluns al vespre, l'Ajuntament de Tortosa va celebrar un Ple on es va debatre una moció del Casal Popular Panxampla que demanava la retirada del monument a la Batalla de l'Ebre, el canvi de nom de l'Institut Joaquim Bau i el del barri 13 de gener.

La següent és la resposta que he adreçat a les persones que m'han enviat correus electrònics demanant suport a la moció.


En relació al teu correu entorn a la moció presentada pel Casal Popular Panxampla per discutir en el Ple de l’Ajuntament, amb el recolzament de 857 signatures, voldria fer-te les següents consideracions:

1. La moció no només sol·licitava l’eliminació del monument que esmentaves en el teu correu, sinó també el canvi de nom d’un institut, d’una plaça i d’un barri.

2. Del monument, en diferents moments, en qualsevol cas abans de1999, ja van ser eliminats aquells símbols que directament evocaven el règim dictatorial del general Franco i, recentment, jo mateix com a alcalde vaig fer retirar unes plaques que encara podrien evocar el citat règim.

3. Aquest monument, durant l’anterior mandat (2003-2007), concretament al mes d’abril de l’any 2007, sota alcaldia socialista i amb ICV al govern i, per tant, amb el seu vot favorable, va ser catalogat com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català (BIPCC), una protecció que també va ser aprovada prèviament l’any 2007 per la Generalitat de Catalunya, amb el govern tripartit.

4. Malgrat que potser no es fàcil d’entendre, sobretot per aquelles persones que no sou de Tortosa, aquest monument no ha estat percebut a la ciutat com un símbol feixista ni d’exaltació d’aquell règim, sinó com un monument a la batalla de l’Ebre. Al meu entendre, això fa que la seva eliminació no sigui percebuda com una necessitat a la ciutat.

5. Mocions en relació al monument en qüestió, ja sigui a instàncies d’algun grup municipal, o a instàncies de la iniciativa popular, han estat objecte de discussió al Ple de l’Ajuntament gairebé en tots els mandats des de 1979. I dic gairebé perquè curiosament durant els mandats 1999-2003, i 2003-2007, no es va presentar cap iniciativa en aquest sentit. En tots els casos, aquestes mocions han estat sempre rebutjades.

6. He dit que curiosament en els dos mandats anteriors no va ser objecte de discussió, perquè precisament en aquest dos mandats van ser els únics que no hi havia alcalde de CiU, sinó que l’alcalde (i per tant les majories que el recolzaven) va ser d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) i del PSC, dos del grups que ara donen suport incondicional a aquesta proposta. En canvi, mentre varen governar la ciutat i varen disposar de les majories suficients, ni van adoptar cap iniciativa al respecte des del govern ni es va debatre al Ple. Segurament per aquestes mateixes casualitats de la vida tampoc hi va haver cap iniciativa popular al respecte malgrat les majories al Ple teòricament, i en especial en l’anterior mandat (majoria absoluta del tripartit, idèntica al del Govern de la Generalitat) podrien fer preveure una teòrica aprovació.

7. Més enllà de la bona intenció de la majoria dels signants, i els que m’heu fet arribar algun correu, la realitat és que aquesta moció es presenta a meitat del mes d’octubre per ser discutida al Ple del mes de novembre, i els presentants insisteixen que ha de ser aquest el Ple de discussió malgrat que el col·lectiu que presenta la moció tenia recollides les signatures necessàries de molt abans, com ells mateixos havien reconegut. A ningú se li escapa que les eleccions al Parlament són el proper 28 de novembre. Segurament aquest també haurà estat un altre del capricis del temps.

8. També segurament ha estat una desgraciada casualitat que la moció, malgrat les signatures estaven de feia temps, es presentés pocs dies després que el Conseller Saura (ICV) vingués a fer una roda de premsa a Tortosa, amb motiu del Memorial Democràtic, on diu que eliminar el monument era una prioritat (prioritat del govern tripartit després de set anys de govern i a un mes i mig de les eleccions, quan en sis anys i escaig abans no ho havia estat, ni quan a Tortosa hi havia un govern tripartit d’idèntica composició), i que a més de ser prioritat facilitaria recursos per a aquesta finalitat. És curiós com canvien les coses en pocs mesos. A l’any 2007 el govern tripartit aprova la protecció i catalogació del monument i un mes abans de les eleccions canvia d’opinió i ara creu que s’ha d’enderrocar. També cal considerar que malgrat aquest va ser el tema principal de la roda de premsa, el dia següent, per una altra qüestió, jo mateix vaig estar més de dos hores amb el conseller, i en cap cas em va fer cap referència a aquesta prioritat, ni per suposat cap oferiment de recursos financers.

9. Com he dit al primer dels punts, la moció demanava la supressió del nom de Joaquim Bau d’un institut de batxillerat i d’una plaça. Joaquim Bau va ser un polític tortosí, alcalde de Tortosa al 1925, diputat a les Corts espanyoles entre 1931-36, i també a partir de 1959, aixi com president del Consell d’Estat des de 1965, i vicepresident del consell del Regne. Sense entrar a fer més valoracions, és un polític tortosí valorat per una part important dels nostres conciutadans. Encara avui ciutats com Madrid o Castelló tenen carrers dedicats al seu nom sense que això suposi cap polèmica. El mes curiós d’aquesta situació és que la competència per canviar el nom d’un institut d’ensenyament no és de l’Ajuntament, sinó de la Generalitat de Catalunya, però en canvi no s’adreça cap sol·licitud al govern tripartit de la Generalitat. Es crea, per tant, polèmica en un ajuntament sense ser-ne competent.

10. També es reclama canviar el nom del barri “13 de gener”, tot i que aquest canvi l’Ajuntament ja el va aprovar a l’any 1981. La realitat és que malgrat es va aprovar fa 29 anys, avui pràcticament ja no ho recordava ningú (efectivament tots plegats tenim mala memòria històrica), i com es pot suposar tampoc no ha estat objecte de molta preocupació a la ciutat si en tres dècades no s’ha executat l’acord. En qualsevol cas, assabentat d’aquell acord, el meu compromís es fer-lo complir sense cap mena de dubte.

11. Tots aquests fets, com pots entendre, i convençut que aquesta no sigui la intenció inicial de la majoria del proposants, ni dels que amb bona voluntat us afegiu a aquesta campanya, considero que aquesta és una qüestió de discussió conjuntural en clau molt electoral i que vol ser aprofitada políticament per aquells que quan varen governar la ciutat, suposo que també interpretant la voluntat majoritària del municipi, no varen adoptar cap iniciativa i ara ho fan simplement per intentar acusar a CiU d’allò que no és.

12. Finalment, com hauràs comprovat, estem davant d’un tema amb moltes connotacions locals, malgrat que agraeixo el teu interès per les qüestions de la nostra ciutat. Però el nostre grup entén que la moció no pot rebre el nostre suport, sense que això suposi que no s’hagi de fer res en relació al esmentat monument.

Ferran Bel i Accensi
Alcalde de Tortosa

Un equip per Tortosa

Fa pocs dies vam presentar les persones que configuren la nostra proposta electoral per a Tortosa. En aquell moment jo els vaig definir com un “equip d’activistes socials”, persones que, al llarg de la seva vida, han demostrat capacitat de treballar pels altres, fora de l’activitat política, i capacitat de gestió en el terreny professional o en l’àmbit de les entitats i associacions. També vaig demanar que s’analitzi el perfil de totes les persones que formen la nostra candidatura i que es compari amb la resta de les que concorren a les properes eleccions municipals a Tortosa. I que es valori quina és la millor proposta.

Aquest equip de persones s’ha configurat amb un treball que ha durat bastants mesos, després que jo, personalment, amb els responsables d’UDC, mantinguéssim unes llargues converses amb cada candidat. De fet, amb els onze primers de la llista, així com amb els candidats als pobles del municipi, hem compartit moltes hores de feina per poder-los explicar quin és el nostre projecte per Tortosa, com el podem assolir i què esperem que ens aporti cadascun d’ells. Un equip no es pot fer d’un dia per l’altre i s’ha de treballar molt per assolir-lo. Crec que si no es fa així, molt possiblement, mai serà un equip de treball cohesionat ni amb els objectius prou clars.

En tot cas, només vull deixar constància de quina manera hem conformat la nostra proposta per Tortosa. Òbviament, això no vol dir que les altres formacions no ho hagin fet així, ja que si fos cert la gran perjudicada seria la nostra ciutat.

Les enquestes al Temple es faran el 2 i 3 d'abril

A causa de la pluja d'aquests dies, hem decidit ajornar les enquestes ciutadanes al barri del Temple, que s'havien de fer dilluns i dimarts d'aquesta setmana. Així, doncs, l'estand i els enquestadors estaran al Temple el proper dilluns 2 i dimarts 3 d'abril.

Una candidatura per governar Tortosa

Fa pocs dies hem presentat la llista amb què concorrerem a les properes eleccions municipals del 27 de maig. Es una candidatura potent, molt potent, que em satisfà encapçalar per diversos motius. Es tracta d’un equip de persones preparades, cadascun en la seva especialitat, de manera que cobreixen un ampli espectre que els fa òptims per afrontar els reptes de futur en la gestió de la ciutat. Són gent del carrer, en el sentit que coneixen Tortosa, l’estimen, en perceben els problemes i comparteixen una estratègia per resoldre’ls i afrontar el futur amb il·lusió. En roda de premsa els vaig qualificar de “activistes socials”, perquè considero que estan connectats amb la societat i tenen un sentit de la responsabilitat en el seu camp de treball que els fa diferents. Diferents a qui? Doncs a aquelles persones que es consideren polítics de professió i que han oblidat que fer de polític consisteix a treballar per millorar la vida de les persones. Ni més, ni menys. Aquesta, precisament, és la principal qualitat que reuneixen les persones d’aquesta llista.

1.- Ferran Bel
2.- Anna Algueró
3.- Pere Panisello
4.- Joan Caballol
5.- Meritxell Roigé
6.- Jordi Folqué
7.- Rosa Cid
8.- Matilde Villarroya
9.- Emili Lehmann
10.- Ester Vidal
11.- Joan Sanahuja
12.- Cinta Castellví
13.- Josep Cugat
14.- Laia Romeu
15.- Josep Audí
16.- Dolors Queralt
17.- Josep Luque
18.- Àngels Cabrera
19.- Fina Tello
20.- Enric Simó
21.- Josep Anguera

Reserves
1.- Lourdes Domènech
2.- Núria Palau
3.- Jordi Angelats