Una lliçó d'unitat i política

Tenim data i pregunta. Una pregunta que pot agradar més o menys però que ningú no pot discutir que té una gran virtut: neix consensuada i defensada per totes les forces polítiques catalanes que aposten pel dret a decidir. Estem davant d’una pregunta inclusiva, resultat d’un exercici d’unitat dels partits polítics catalans davant la intransigència de l’Estat espanyol. El mèrit és encara més important si tenim en compte que molts sectors a l’Estat donaven per mort el procés pel dret a decidir, en la mesura que tenien el convenciment que serien els mateixos catalans qui l’acabaríem sacrificant en no ser capaços de posar-nos d’acord ni amb la data ni amb la pregunta. Doncs res d’això no ha passat. I ara tenim un bloc parlamentari, ampli i molt majoritari, representatiu igualment d’una part molt majoritària de la societat, que ha estat capaç de superar les lògiques diferències entre partits per defensar amb una única veu la voluntat del poble català.
 
I en aquest punt, penso que cal fer un reconeixement i una reivindicació a la figura del president Mas. El seu mèrit és gran, perquè ha estat capaç de posar junts a partits polítics amb idearis molt diferents entre sí, però que comparteixen allò que és essencial en aquest moment per al nostre país: decidir el nostre futur com a poble en un marc de democràcia i llibertat. Artur Mas ha patit atacs constants, des de fora de Catalunya i també des de dins. Però el seu capteniment, la seva fermesa i convicció en la recerca d’un acord majoritari fa que l’escenificació de tots els partits pel dret a decidir junts, compartint una data i pregunta clares, donin una força encara molt més gran al procés.
 
I tot això ha estat possible mentre patim la pitjor situació econòmica en molts anys i sense comptar amb la necessària col·laboració, en moments d’extrema dificultat, dels partits de l’oposició ni, òbviament, amb la del Govern de l’Estat.

(Publicat a e-noticies el 16/12/13)

Incertesa i mala gestió

Les Terres de l’Ebre tornen a estar d’actualitat en els últims dies, a causa dels microsismes –més de 500- que està patint el Montsià i el Baix Ebre, i també el nord de les comarques de Castelló. El magatzem de gas Castor, un projecte que ja va nèixer envoltat de polèmica, apunta cada vegada d’una manera més clara a ser l’origen dels petits terratrèmols que hi ha hagut durant les últimes setmanes i que han obligat a activar els protocols d’emergència davant la incertesa de com pugui evolucionar la situació.

En efecte, la incertesa és allò que més mal fa en un episodi com el que s’està vivint a les comarques de l’Ebre i del nord de Castelló. El problema ve, però, quan a les lògiques dificultats que tenen els experts per fer previsions acurades en aquesta matèria, s’afegeix la mala gestió de la crisi que està exhibint el Govern de l’Estat, que ha actuat tard i malament. Aquest dimarts he tingut ocasió d’interpel·lar el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, i, la veritat, és que la seva resposta no només no resol els dubtes que preocupen a la població i als alcaldes de la zona afectada, sinó que afegeix encara més incertesa. D’aquells que ens administren, en una situació de crisi com aquesta, s’espera que se’ns digui sempre la veritat, que siguin transparents, coherents en el temps i la forma de les explicacions i diligents en la resposta als dubtes dels ciutadans. En definitiva, tot allò que figura en el manual de qualsevol gestor públic. Doncs res de tot això hem obtingut del ministre d’Indústria. Ans al contrari. Després de la seva visita llampec a la planta Castor, junt al ministre d’Afers Exteriors –la presència del qual no s’acaba d’entendre, potser hauria estat més indicat que l’acompanyés el ministre d’Agricultura- han comparegut davant dels mitjans a València per explicar que els sismes de fins a 3 graus en l’escala Richter poden estar causats pel magatzem de gas, però que els superiors a 3 estarien relacionats amb moviments tectònics d’origen indefinit. Una teoria que ningú no acaba d’entendre, que sembla més aviat una fugida d’estudi i que contribueix a generar encara més incertesa i més neguit.

Per acabar-ho d’adobar, al Govern del PP li tornen a fallar les formes, en aquest cas amb els alcaldes catalans de la zona afectada, que no van estar convidats a la reunió informativa que aquest mateix dilluns va fer el ministre a Madrid, i a la qual sí que van poder assistir els alcaldes del nord de Castelló. Una falta de respecte absolutament incomprensible que afegeix més malestar davant una crisi el final de la qual no sembla prop.

(Publicat a e-noticies 11/10/2013) 

Un nou atac de l’Estat a Terres de l’Ebre i a Catalunya

El Govern de l’Estat ha perpetrat l’enèsima agressió al nostre país. Em refereixo al projecte de Pla Hidrològic de Conca de l’Ebre aprovat recentment pel Consejo del Agua a Saragossa. Es tracta d’un Pla, aprovat d’esquena a les Terres de l’Ebre i a Catalunya, que representa una amenaça molt real sobre el medi ambient i el sector primari del tram baix del riu Ebre i el seu delta.

En l’aprovació d’aquest projecte de Pla, pas previ a la seva aprovació definitiva pel Consell de Ministres, no s’han tingut en compte les al·legacions que han presentat els ajuntaments, la Generalitat de Catalunya i les entitats socials, basades totes en criteris científics que alertaven dels efectes perniciosos d’un Pla de Conca que, entre d’altres, preveu un règim de cabals per al tram final del riu Ebre molt inferior al proposat per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CTSE), un organisme consultiu que ha proposat un cabal ambiental mínim basant-se en les dades històriques de cabals de l’Ebre i en estudis avalats per la comunitat científica. El règim de cabals que proposen els experts planteja una forquilla d’entre 7.167 hm3 i 12.543 hm3 en funció de la pluviometria que es registri cada any. La proposta que té el vist-i-plau del Govern de l’Estat limita una aportació anual d’aigua al tram final del riu de 3.370 hm3 anuals, que a l’alçada de Tortosa, durant sis mesos a l’any, representa un cabal de 80 m3/segon, molt per sota del fixat actualment.

Com veiem, no es tracta de matisos, sinó d’una realitat i d’un llenguatge completament diferents. I es que el Govern del PP no atén a criteris científics, només a criteris polítics.

El problema rau en els compromisos de l’executiu central amb noves inversions per fer nous regadius o futures reserves d’aigua riu amunt. Quan aquest és el criteri que preval, en comptes de prioritzar la salvaguarda de l’equilibri mediambiental al tram final del riu, el debat agafa una altra dimensió. A la vegada, cal denunciar la fal·làcia de les noves inversions que promet, o compromet, el Pla de Conca, ja que va quedar ben palès, durant la intervenció del representant del Ministeri de Medi Ambient en el marc del Consejo del Agua, que aquest ministeri no tindrà els recursos durant 2014 i 2015 per poder fer les inversions previstes, circumstància que va emprar aquest mateix representant ministerial per justificar la seva abstenció.

El Govern de la Generalitat s’ha mantingut ferm en la defensa d’un cabal mediambiental mínim suficient per a l’Ebre català, convençuts que aquest no és un problema territorial, sinó que estem al davant d’un problema de país. Que tothom tingui clar, en aquest sentit, que si Catalunya avui fos un estat, la decisió unilateral de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) no hauria estat possible, i avui estaríem molt menys indefensos del que estem en aquests moments.

Tanmateix, i com que estem convençuts que la raó i el sentit comú ens acompanya, ha arribat l’hora d’enfocar el debat cap a les institucions europees perquè prenguin les mesures oportunes per corregir l’Estat espanyol en la seva intenció d’aprovar un Pla Hidrològic que pot provocar un dany irreparable al riu Ebre, a les Terres de l’Ebre i al conjunt de Catalunya. No estem sols. Vull agrair el suport de la Generalitat en aquesta causa, i la feina que duu a terme la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

(Publicat a www.e-noticies.cat el 24/07/13) 

Ja som reserva de la biosfera

No per esperada, la confirmació de la notícia des de París es va rebre amb molta alegria a Tortosa, a les Terres de l’Ebre i al conjunt del nostre país. La UNESCO declarava aquest dimarts les nostres terres nova reserva de biosfera, culminant un treball intens i molt llarg en el qual han participat moltes persones, institucions i governs. L’atorgament d’aquest segell de qualitat, tanmateix, no significa el final de res, sinó més aviat el contrari. Tenim per endavant un camí molt llarg per recórrer, amb reptes igualment importants. Ens pertoca ara aprofitar aquesta distinció per traduir-ho en un guany tangible per als diversos sectors econòmics que en poden sortir beneficiats, com és el cas del turisme, l’agroalimentari i el medi ambient.

Vull tenir unes paraules d’agraïment cap als municipis que, pel bé comú, han entès que havien de quedar fora de la candidatura. Precisament, un dels reptes que tenim ara la resta de municipis inclosos en la nova reserva de la biosfera és ser capaços de fer arribar els beneficis que se’n desprenguin a aquest territori de la Ribera d’Ebre.

Toca ara, per tant, posar-nos a treballar amb la mateixa intensitat i amb la mateixa il·lusió en què es va gestar aquesta candidatura que tan bé ha acabat.

(Publicat al setmanari l'Ebre)

Pensions i atur

Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .

En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.

En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.

Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.


Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.

(Publicat a e-noticies.cat)

Les pensions i l'atur a Catalunya

Les pensions i  l’atur a Catalunya.

Aquesta tarda, he preguntat a la sessió de control al senat al Ministre Montoro  . Es tractava d’esbrinar el motiu pel que l’increment de recaptació derivat de la pujada de l’IVA i dels impostos especials beneficiava exclusivament als pressupostos de l’administració central, i en canvi, no tenia repercussió a les CCAA, malgrat aquestes han de gaudir, en principi, del 50% i el 58% respectivament d’aquesta recaptació (per Catalunya estem parlant per al 2013 entorn els 1.200 milions d’euros, es dir 6 dècimes de dèficit menys). Li he explicat que si varen canviar la llei del IVA i les dels impostos especials, també podien canviar la LOFCA, als efectes que aquest increment de recaptació beneficies també a la Generalitat. No ha contestat, ha dit que poder ho faran al 2014 ( però nosaltres hem pagat l’IVA incrementat durant part del 2012 i tot el 2013), però en la seva justificació de la no resposta, ens diu  que tot aquest increment de recaptació  queda al pressupost de l’estat, ja que s’ha de pagar les pensions del jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans.  I cal recordar-li al ministre Montoro, que les pensions i les prestacions d’atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem el catalans. I després de fer-ho Catalunya encara acumula un dèficit fiscal entorn al 8% del seu PIB (entorn a 16.000 milions d'euros). Per tant, que quedi clar, que el senyor Montoro als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l’Estat espanyol, ens ho paguem nosaltres, amb les nostres cotitzacions i impostos, de fet paguem els de tots els catalans i el d’un part dels espanyols. No podem continuar escoltant aquestes falsedats contínuament. Els que estan en contra del procés de que Catalunya sigui un estat propi, tenen tot el dret a defensar –ho, però no poden fer-ho amb mentires, i menys falsejant les dades econòmiques i fiscals. Quedi clar “ les Pensions i l’atur a Catalunya el paguem entre tots els catalans”.

 

40 anys de la UNED

Aquest dijous s’ha fet l’acte institucional de clausura del 40è aniversari de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). A Tortosa, els 40 anys del centre associat se celebraran l’any vinent. En el marc de l’acte celebrat aquesta setmana, s’han lliurat diferents guardons, entre els quals la Medalla d’Or de la UNED a la Federació Española de Municipios y Provincias (FEMP), en reconeixement a la col·laboració, implicació i aportació econòmica d’ajuntaments i diputacions en el manteniment dels 61 centres associats de la UNED a tot l’Estat.

Hem de reconèixer el caràcter pioner de la UNED en la implantació del model d’educació a distància, malgrat que avui ens pot semblar absolutament normalitzat. Durant els últims 40 anys, el model de la UNED ha permès a moltes persones accedir als estudis universitaris i assolir una llicenciatura.

A Tortosa, el centre associat de la UNED va ser una realitat als anys 70, gràcies a la implicació de les institucions locals però sobretot gràcies al suport i a l’aportació econòmica de José Celma, que durant molt temps va ser president del Patronat i, posteriorment, president del Consell Econòmic i Social de la UNED. Celma ha estat l’única persona que, a títol individual, ha rebut el reconeixement de la UNED en el seu 40è aniversari.

L’únic centre associat de la província de Tarragona ha permès que en aquests 40 anys moltes persones hagin accedit a uns estudis universitaris que, si no hagués existit la UNED, segurament no haurien pogut assolir. De fet, al llarg d’aquests anys, més de 1.200 persones s’han llicenciat en el centre associat de Tortosa.

Actualment, les universitats presencials estan molt més esteses al territori. A Tortosa tenim un Campus de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i també s’han desenvolupat altres universitats a distància que, com en el cas de la UNED, són referents a nivell mundial. En aquest sentit, vull recordar la tasca de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també amb un centre al nostre municipi.

Tot plegat posa encara més de manifest l’aposta que van fer fa quaranta anys persones i entitats per fer arribar els estudis universitaris en molts llocs de l’Estat que difícilment haurien pogut somiar a tenir-ne d’una altra manera.

(Publicat a e-noticies el 22/03/2013)

Dia Internacional de l’Holocaust

L’any 2005, l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 27 de gener Dia Internacional de l’Holocaust, en memòria dels sis milions de víctimes de l’extermini nazi, la major part jueus, però també gitanos, discapacitats i homosexuals, que van morir en els camps de concentració de l’Alemanya d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ahir diumenge es va commemorar precisament aquesta data, i diverses institucions al nostre país han fet diferents actes d’homenatge a les víctimes de l’horror nazi, una part de les quals, no ho oblidem, eren catalanes i catalans exiliats de la Guerra Civil que van acabar també compartint captiveri, tortures i mort amb els jueus en els mateixos camps de concentració.

Queden molt pocs supervivents d’aquella barbàrie. Els que hem tingut ocasió de conèixer-ne algun, el seu testimoni ens ha marcat per sempre. Els de la nostra generació tenim la responsabilitat de mantenir viva la seva flama i d’explicar als nostres fills que la condició humana, de vegades, es capaç de cometre atrocitats com l’Holocaust, on sis milions de persones, pel mer fet de ser jueus, van ser condemnades a la mort sense judici.

Sempre és oportú fer un cop d’ull a la història per no oblidar d’on venim. En el cas del poble jueu, és més oportú que mai, perquè encara avui, malgrat el que han patit, són objecte encara d’escarni i d’atacs per la seva religió o pel seu origen. I no parlo només dels negacionistes de l’Holocaust. Parlo d’aquells que d’una manera frívola, des d’una columna d’opinió d’un diari o des d’una tertúlia de ràdio, s’atreveixen a calumniar tot un poble amb una història tan llarga i amb episodis tan durs com els que han viscut els jueus. El poble jueu no només són els dirigents dels partits radicals i ultraortodoxos. Malauradament, el conflicte araboisraelià ha alimentat aquestes postures i ha contribuït a confondre encara més les coses. Com es pot acusar un poble com el jueu, que ha patit un extermini, de pretendre fer el mateix amb el poble palestí? La solució a aquest conflicte ha de tenir el diàleg i la comprensió mútua com a eixos vertebradors.

Els qui hem tingut oportunitat de conèixer de prop la cultura i el poble jueus, a través de la Red de Juderías-Caminos de Sefarad, de la qual formo part com a alcalde de Tortosa, ciutat amb call jueu, podem corroborar la vitalitat d’un poble, amb un llegat patrimonial molt important, que malgrat els episodis tràgics que ha viscut al llarg de la seva llarga històrica, sempre s’ha sabut sobreposar.

Ferran Bel i Accensi

(Publicat a www.e-noticies.cat)

La fórmula Rajoy-Montoro

Recentment la Unió Europea ha flexibilitzat els objectius de dèficit a l'Estat espanyol. Si l'anterior objectiu de dèficit per a 2013 estava fixat en el 3 per cent, del qual l'Estat se'n reservava un 2,1 % i les Comunitats Autònomes l'1,1%, ara el nou objectiu se situa en el 4,5%. Fruit d'aquesta flexibilització, el Govern ha adoptat un acord que incorpora als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) la proposta de distribuir aquest dèficit entre els diferents nivells de l'Administració. El que més sorprèn és com ha decidit el Govern de l'Estat espanyol distribuir-lo: a les comunitats autònomes enlloc de flexibilitzar l'objectiu de dèficit i ampliar-lo, com ha fet la UE amb Espanya, li redueix de l'1,1% al 0,7%. En canvi, el Govern de Mariano Rajoy se l'autoeixampla en un percentatge superior al que li ha ampliat la pròpia Unió Europea, cosa que a priori no sembla gaire justa, fixant-se un objectiu de dèficit del 3,8 per cent front el 2,1 per cent anterior. Així, tenim que l'Estat espanyol demana per una banda a les autoritats comunitàries una flexibilització perquè veu que no arriba a complir amb els objectius previstos, mentre que al mateix temps exigeix a les CC.AA. que acotin encara més aquest objectiu.

Aquesta és la fórmula Rajoy-Montoro per potenciar les Comunitats Autònomes. Aquest tracte injust revesteix major gravetat encara quan analitzem quin percentatge de la despesa pública gestiona cadascun dels nivells de l'Administració. Així tenim que el Govern central, que en gestiona poc més del 50 per cent, es reserva el 85 % de la capacitat de generar dèficit. En canvi, a les Comunitats Autònomes, que gestionen el 35 % de la despesa, només se'ls assigna un 15 per cent dels objectius del dèficit. Es tracta d'una situació difícil d'entendre si tenim en compte que són les Comunitats Autònomes les que gestionen la sanitat, l'educació i els serveis socials, els autèntics pilars de l'estat del benestar que més cal preservar. La imposició del Govern espanyol a què les CC.AA. retallin en aquests tres àmbits les posa en un carreró sense sortida quant a compliment del dèficit. Mentre les autonomies ajusten i restringeixen els seus pressupostos, el Govern dels senyors Rajoy i Montoro s'autoconcedeixen la capacitat de generar més dèficit. Absolutament incomprensible. Per molts discursos de voler preservar l'estat de les autonomies, la realitat és una altra.

(Publicat a e-noticies el 9/11/12)

Els pressupostos de l’Estat i el Dia de la Marmota

És com la cançó de l’enfadós o com la pel·lícula “El dia de la marmota”. La repetició infatigable del mateix sense gairebé variació. Aquesta és la millor definició que he trobat per al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que el Govern de l’Estat ha presentat i que en l’anàlisi del seu detall ens mostra obres que s’estan repetint, pressupost rera pressupost, des de fa cinc anys, tant és si governa el PP com el PSOE. És el cas de les obres de descontaminació de l’embassament de Flix o les de la variant de la N-340 a l’Aldea.

Aquesta repetició de les mateixes partides pressupostàries, d’un any per a l’altre,  constata el fracàs del Govern de l’Estat espanyol al nostre territori i demostra que si els comptes anteriors ja ens deixaven malparats, encara podem anar a pitjor. El problema és que, a més d’arrossegar partides d’un pressupost a l’altre, també en desapareixen. Aquest és el cas de les variants de la N-420 a Corbera d’Ebre i Gandesa, o les ridícules quantitats que han posat per a l’autovia A-7 entre La Jana i El Perelló, una infrastructura necessària, molt reivindicada i que sembla que queda completament fora de l’agenda del Ministerio de Fomento, perquè no es veu per enlloc voluntat de consensuar una solució que eviti el trinxament de Campredó.

Aquest i altres “oblits” del Govern del Partit Popular ens enerven especialment quan veiem les generoses partides que destinen a l’AVE de Galícia, on governa el PP i segurament deuen voler continuar governant.

CiU presentarà esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat, però no tenim cap esperança que en prosperi cap. Alguna d’aquestes esmenes la pactarem amb altres formacions polítiques, com la que busca mantenir les aportacions per tal de garantir la continuïtat d’una institució centenària com l’Observatori de l’Ebre.

Deia que no tinc cap esperança respecte les esmenes perquè les úniques que van prosperar en els Pressupostos anteriors van ser les del PP. Veiem, per tant, que només hi ha opcions si qui presenta esmenes és el mateix partit que presenta els Pressupostos. Vaig tenir ocasió de comprovar en els pressupostos de 2012, també, que hi havia esmenes de senadors i diputats de llocs molt diversos de la geografia espanyola, i en canvi no n’hi havia cap de les Terres de l’Ebre. És per això que insto als representants del Partit Popular a les Terres de l’Ebre a presentar esmenes als Pressupostos igual que fan els seus companys al Congrés i al Senat als seus respectius territoris. Si ho fan, encara que no els calgui, comptaran amb el nostre suport.

Ferran Bel i Accensi

Portaveu de Pressupostos de CiU al Senat


Publicat a La Veu de l'Ebre (5/10/12)

Més motius encara

La Unió Europea va flexibilitzar fa pocs dies a l’Estat espanyol els objectius de dèficit. Una flexibilització que el govern del PP només es va aplicar a si mateix, ja que no va transmetre-la ni a les comunitats autònomes ni als ajuntaments, administracions que suporten el 50% de la despesa pública.

Divendres passat, l’executiu central va aprovar un increment dels tipus impositius de l’IVA i va decidir reservar-se tot l’increment de la recaptació per a les arques de l’Estat, a diferència del que es feia fins ara, quan les comunitats autònomes i en menor mesura els ajuntaments participaven d’un percentatge dels ingressos. El mateix va passar, fa pocs mesos, amb l’alça unilateral de l’IRPF.

No és de rebut, per tant, que el govern central només vulgui salvar-se a si mateix fent servir mesures asimètriques i injustes, i que a més vulgui fer aparèixer com a únics culpables del dèficit a comunitats autònomes i corporacions locals.

Si encara algú no ho tenia clar, aquestes mesures confirmen la necessitat que Catalunya disposi d’una hisenda pròpia i d’un pacte fiscal que ens garanteixi uns ingressos suficients.

Publicat a www.cronica.cat

17-07-12

Un cabal insuficient i amb doble paternitat

En el Ple del Senat d'ahir vam tenir ocasió de comprovar com de complicat serà lluitar contra els plantejaments del govern central en relació a la proposta d'un cabal ambiental mínim per al tram final del riu Ebre. El ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, ho té clar, i ahir va respondre a la meva pregunta sobre aquesta qüestió afirmant que la proposta de cabal presentada per la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) és "suficient", terme que va acompanyar d'una nova crida a la "solidaritat" entre comunitats autònomes. El cabal "suficient" que defensa el ministre Arias Cañete és el que pretén posar l'Ebre a règim durant sis mesos a l'any, amb 80 m3/segon al seu pas per Tortosa.

El ministre no va voler entrar en discussió sobre xifres, malgrat que des de Convergència i Unió (CiU) defensem la proposta de la Comissió per a la Sostenibilitat per a les Terres de l'Ebre, elaborada a partir de criteris científics independents, com la més assenyada per establir un cabal mínim veritablement "suficient" per garantir les condicions mediambientals del tram final del riu Ebre i per preservar els ecosistemes i l'agricultura del delta de l'Ebre. Aquesta és la proposta defensada també per la Generalitat de Catalunya, per l'Ajuntament de Tortosa i per les institucions i els sectors econòmics i socials de les Terres de l'Ebre.

Tanmateix, el capteniment del govern central en la qüestió del cabal mínim té una explicació i obeeix a voler començar la casa per la teulada. Efectivament, el que no pot pretendre el ministre és establir un cabal mínim ambiental garantista per al tram final del riu i el delta de l'Ebre, una vegada ja s'han descomptat totes les demandes d'aigua riu amunt, en les vuit comunitats autònomes restants. Com pot pretendre el ministre Arias Cañete demanar solidaritat interterritorial, si la seva proposta ja és insolidària des de bon principi? Insolidària, això sí, amb els que tenim més a perdre, amb els que estem situats en el tram final del riu Ebre.

El que pertoca ara és fer veure al govern central amb criteris tècnics que la proposta de cabal mínim és equivocada i clarament insuficient. El govern central està a temps de rectificar i de resoldre d'una vegada per totes la demanda de les Terres de l'Ebre per un cabal ambiental just per preservar el riu i el delta.

Per cert, una de les curiositats que es va posar en evidència durant el Ple del Senat d'ahir és que la proposta de cabal ambiental feta pel govern del Partit Popular té doble paternitat, ja que el document està datat el 28 de juny de 2011, redactat per tant pel govern del PSOE. D'aquesta manera s'explica l'argument que va donar el llavors president de la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), Rafael Romeo, per no fer-ho públic, justificant-ho davant la proximitat de les eleccions.

Ferran Bel i Accensi


Article publicat a www.e-noticies.com

Per una política tributària clara

En el Ple del Senat de demà interpel·laré el ministre Cristóbal Montoro en relació a quina és la política fiscal, concretament en l'àmbit tributari, que pensa desenvolupar el Govern central tant a curt com a mitjà i llarg termini. En aquests moments, no es tracta pas de fer cap retret pels incompliments del programa electoral del Partit Popular; això ja ho faran els seus votants quan pertoqui i si ho creuen convenient. Del que es tracta ara és que el Govern pronunciï un discurs clar i creïble respecte la política tributària. Si les circumstàncies indiquen que ha d'haver-hi un increment de la pressió fiscal en la majoria d'impostos, cal que això s'expliqui bé i s'expliciti. En molts pocs mesos s'ha incrementat l'IRPF, s'han modificat aspectes de l'Impost de Societats que han de suposar una major recaptació, s'ha incrementat l'IBI, han consolidat l'Impost sobre el Patrimoni, i ara, sembla ser que, finalment, també s'apujarà l'IVA. El moment actual no pot suportar incerteses i discursos inconsistents que caduquen als set dies, com els iogurts. El que pertoca és donar missatges clars i creïbles. I si s'ha de plantejar una pujada d'impostos, bé sigui temporal o definitiva, s'han d'adoptar les decisions com abans millor, s'han d'explicitar bé i s'ha d'explicar per què es fa i a què es destinaran els ingressos públics que s'obtinguin. Hi ha moments en què el Govern del senyor Rajoy comença a recordar al del senyor Zapatero, que primer deia una cosa i després n'acabava fent una altra. En aquests moments, el que s'espera d'un govern és que expliqui la realitat, que faci propostes realistes i que prengui les decisions necessàries malgrat que puguin semblar difícils d'entendre. Per tot plegat, l'objectiu de la interpel·lació de demà al ministre d'Hisenda i la moció que presentarem en quinze dies és que el Govern central fixi clarament quines són les seves intencions en l'àmbit de la política tributària. Ferran Bel i Accensi (article publicat a www.cronica.cat)

Juan Palomo

Juan Palomo era un personatge molt conegut per les espanyes, aquell que lligava amb la frase "yo me lo guiso, yo me lo como". I aquest ha estat, precisament, el comportament que ha tingut el govern espanyol en relació a l'objectiu de dèficit per a l'any 2012. De manera absolutament unilateral, l'executiu central ha decidit fixar un 8,5 per cent de dèficit per a l'Estat, enlloc del 4% que s'havia fixat en el marc de la Unió Europea. És un aspecte que podem considerar raonable ja que una reducció del 8,4% fins al 4% no era realista. Per tant, més enllà del fet que el govern no ho ha pactat prèviament i que ha generat una mica de desconcert dins de la UE, considero que la mesura no és pas criticable.

Ara bé, l'executiu del Partit Popular, igual que Juan Palomo, continua decidint unilateralment dins de l'Estat com redistribueix i assigna aquest dèficit. I com deia fa poc el senador Jordi Vilajoana, ells es reparteixen les cartes i es queden les millors. A l'hora de distribuir aquest dèficit entre l'Estat, les comunitats autònomes i les corporacions locals, el govern ha fixat per a l'Estat un 4% de dèficit, que implica una reducció del 21,56% respecte el de l'any passat. En canvi, a les comunitats autònomes el govern ha posat un límit de dèficit del 1,5%, la qual cosa suposa reduir un 48,97% el de 2011. En termes estrictament numèrics, aquesta és una assignació asimètrica i desproporcionada. Però, més enllà dels números, aquesta és una decisió que no té en compte que les comunitats autònomes, també la Generalitat, són les administracions que gestionen un percentatge més elevat de despesa social. La conclusió és clara: el govern del senyor Rajoy no es retalla ell per retallar als altres, malgrat que aquests altres són els que estan prestant els serveis que, en la difícil conjuntura actual, més necessiten els ciutadans.

És del tot raonable la reivindicació que planteja la Generalitat de poder modular, a nivell espanyol, els objectius de dèficit igual com ho fa l'Estat en l'àmbit europeu.
Tots estem compromesos amb els objectius d'estabilitat pressupostària. I Catalunya ha estat un exemple pioner dins l'Estat, independentment de quines hagin estat les conjuntures electorals. Tanmateix, queda molt clar que el Partit Popular disposa d'una àmplia majoria absoluta sorgida de les últimes eleccions que li permet actuar d'aquesta manera, sense cap tipus de mirament. Si el PP pretén utilitzar aquesta majoria durant tot el mandat amb els criteris de Juan Palomo, queda clar que tindrem una legislatura molt difícil. D'això no en tenim cap dubte.

Ferran Bel i Accensi

Reforma del món local ja

Ahir dimarts, fruit d'una interpel.lació que vaig fer la setmana anterior al ministre Montoro en nom del grup de CiU, vaig presentar una moció al Ple del Senat on es constata que tant la Llei de Bases de Règim local com la Llei de Finances, després de més de 25 anys de vigència, estan obsoletes. En base a aquest fet, la moció insta al Govern de l'Estat a presentar abans de finals d'any una nova Llei de Governs i Administració Local, on entre altres coses es fixin clarament les competències de cada ajuntament, es resolgui el problema de les competències impròpies, es faciliti la cooperacio intermunicipal, i es modernitzi l'administració més propera al ciudadà.

En la mateixa moció s'insta al Govern a què, en el mateix temini, presenti una nova Llei d'Hisendes Locals que suposi un nou model de finaçament local que aporti a les coorporacions locals els recursos suficients per fer front a les competències assignades. Malgrat que el dos grups majoritaris, PP i PSOE, van presentar dues esmenes que no vam incorporar per diferents motius, tant aquestes formacions com la resta de la Cambra es van sumar a l'iniciativa i la moció es va aprovar.

Està en mans del Govern central seu compliment. Esperem que en aquesta ocasió, a diferència del que han fet altres governs en anteriors ocasions, no es torni a decebre al món local. Les manifestacions i la predisposició del mateix ministre Cristóbal Montoro i del secretari d'Estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, fan pensar en el seu compliment. Esperem que així sigui.

Tímids primers moviments del govern de l’Estat sobre finançament local

Estem en una situació econòmica complicada, de caràcter estructural, amb insuficiència de recursos, amb competències impròpies que els ajuntaments han d’assumir sense finançament, i de deslleialtat institucional per part dels parlaments que continuen legislant i creant noves competències per als ens locals sense dotar-les de recursos addicionals. La situació s’agreuja amb una delicada situació estructural per una falta evident de tresoreria.

Cal reconèixer que el nou govern espanyol ha reaccionat ràpidament i ha convocat la Comissió Nacional d’Administracions Locals, on s’han plantejat difernts propostes per fer front a aquesta situació. Malgrat que encara no s’han concretat, algunes d’aquestes han de ser benvingudes, com és el cas de l’avançament parcial de la liquidació definitiva de 2010 o una nova línia de finançament ICO per poder pagar als proveïdors. En canvi, es constata que la mesura anunciada pel govern de diferir el pagament de les liquidacions negatives de 2008 i 2009, passant de 5 a 10 anys, no serà efectiva com a molt aviat fins al juliol, amb la qual cosa es dificulta encara més el pressupost de 2012 per a molts ajuntaments.

Quant a les mesures estructurals, de moment només bones intencions i bones paraules. Però si no hi ha una major concreció en els propers mesos caldrà pensar que aquest govern, igual com han fet els anteriors, no té una decidida voluntat de resoldre el problema endèmic del finançament municipal, que és en definitiva el que sustenta l’administració més propera al ciutadà.

Sentiment agredolç

Vist el discurs que va fer el ja avui president del Govern espanyol en el debat d’investidura, així com les respostes que va adreçar al portaveu del grup de Convergència i Unió (CiU) i a altres portaveus, m’envaeixen tots els sentiments de preocupació possibles, per molts motius, però voldria destacar-ne tres. Primer un menyspreu a la realitat catalana i a Catalunya en general, tant pel que fa a la seva intervenció com a la rèplica. En segon lloc, un tuf recentralitzador en moltes de les mesures anunciades. I, en tercer lloc, una ignorància absoluta vers la realitat dels ajuntaments i de les corporacions locals en general, malgrat la seva preocupant situació financera. Per tot plegat, la conclusió de la sessió d’investidura no pot ser bona. Ens espera una legislatura molt complicada. I si el Partit Popular no canvia el seu discurs i no és conscient que ha d’escoltar a CiU, no només pel que aquesta força política ha representant durant els últims 30 anys al Congrés, sinó perquè ha estat la formació més votada en totes les eleccions, també en les eleccions generals a Catalunya, segurament el mandat que ara comença serà molt complicat.

En canvi, així com he estat molt crític amb el discurs d’investidura, voldria donar un missatge de confiança en relació a la configuració del nou govern, malgrat que s’haurà de demostrar en el temps. Caldrà veure quina és la seva actuació, però ningú no pot negar que és un conjunt de persones preparades tècnicament, amb experiència i bagatge polítics, en un moment en què es requereixen dosis elevades de les dues coses. Des de la discrepància política i ideològica, cal desitjar-los molta sort i encert.

CiU guanya a Tarragona i guanya a Catalunya

Per primera vegada, Convergència i Unió ha guanyat unes eleccions generals a la demarcació de Tarragona, que al mateix temps ha suposat guanyar-les també a Catalunya. Malgrat que en campanya electoral CiU ha volgut parlar de propostes per tirar endavant el país i per afrontar la difícil situació econòmica en què ens trobem, els partits de l'oposició -inclòs el Partit Popular- han preferit plantejar les eleccions generals com una estratègia de desgast contra el govern de la Generalitat pels ajustos pressupostaris que s'han hagut de fer.

Els resultats de les eleccions generals a Catalunya són molt clars i permeten, en aquest sentit, treure'n algunes conclusions. La primera és per constatar que la majoria del poble de Catalunya comprèn els esforços i els ajustos que ha hagut de fer el govern de la Generalitat, amb el president Artur Mas al capdavant, i rebutja la demagògia política que tota l'oposició ha fet vers aquesta qüestió. En segon lloc, es bo recordar ara i aquí que aquesta victòria arriba un any després que la majoria dels catalans van donar el seu suport i confiança a Convergència i Unió per governar Catalunya, amb el convenciment que la nostra força era la millor per agafar les regnes del país en un moment molt complicat. Una majoria que va tornar a reproduir-se sis mesos després, quan CiU va tornar a imposar-se en les eleccions locals i els ciutadans van tornar a confiar en nosaltres com la força que millor representa els interessos del país. Continuarem treballant amb fermesa i constància com sempre hem fet.

Menys 30 anys

Algú pot pensar que en els últims trenta anys no hem progressat el suficient, ni el suficientment ràpid, per incrementar el nostre sostre nacional. Però ningú no pot discutir que en els últims dies hem assistit a dos fets que poden representar una clara involució per al nostre país i per als catalans. Una involució, la primera, que ha vingut de la mà dels dos grans partits estatals, PSOE i PP, que quan es tracta de limitar les aspiracions nacionals del nostre país troben fàcilment un punt d’encontre, fan desaparèixer les diferències partidistes i arriben amb celeritat al consens. Un consens, el constitucional, que PP i PSOE han trencat sense miraments i sense tenir en compte els plantejaments de qui, com CiU, han ajudat a recórrer aquest camí de 30 anys, des de la transició fins a la consolidació de la democràcia. Ens han necessitat per fer aquest camí, però ara no han tingut cap mirament a l’hora d’unir forces per atacar frontalment els interessos de Catalunya, lesionant les nostres aspiracions d’autogovern i posant en crisi el nostre model d’autonomia financera. I això ha passat amb la complicitat, una vegada més, dels diputats del PSC.

Diuen que les desgràcies no venen mai soles, i aquest divendres en vàrem tenir dues en poques hores. La primera, la votació al Congrés de la reforma constitucional. I quan a Catalunya encara ens estàvem refent de la sotragada jacobina de PSOE i PP, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emet un ultimàtum al govern català perquè desfaci el camí fet durant la democràcia en matèria de normalització lingüística i ens carreguem el model d’immersió que tanta admiració ha aixecat a tot Europa, per la normalitat amb què s’ha dut a terme i pels excel·lent resultats que ha donat.

Ara, com ens recordava aquest diumenge el president Mas a Tortosa, la responsabilitat d’afrontar aquests reptes és de les institucions i de les persones que hi estem al capdavant. Però això no serà possible si no comptem amb el suport, el treball i la implicació de tot un poble. El poble català ja ho ha fet possible en altres ocasions i estic segur que ara ho tornarà a fer.

Respecte per a tots

El passat 11 de juny, en la constitució de l’Ajuntament de Tortosa, es van produir uns fets que, salvant les distàncies, van reproduir-se uns dies després a les portes del Parlament de Catalunya. Puc entendre que hi hagi gent disconforme amb l’actual sistema democràtic. Puc entendre també que es busquin vies per visualitzar aquesta disconformitat i discrepància. Però no puc entendre ni compartir de cap de les maneres els fets que es van produir al Parlament i a l’Ajuntament, on els diputats i regidors, en el nostre cas, vàrem ser increpats i insultats.

Però el que encara em resulta més incomprensible és que hi hagi persones que intenten justificar directament o indirecta unes actituds o uns moviments que no tenen cap mena de capacitat d’autoregular-se, de prendre decisions o si més no de fer-les respectar.

No dic pas que el sistema actual no necessiti millorar i guanyar proximitat al ciutadà. Segurament poden haver-hi idees de les que hem sentit aquests dies que poden ser profitoses per millorar el sistema democràtic. Ara bé, el carrer és de tots i no només d’alguns que se’l volen fer exclusivament seu. El mateix respecte es mereixen els anomenats indignats com els que estem desenvolupant una activitat política fruit d’unes eleccions democràtiques.

I, al final, tothom ha de saber defensar les seves idees i posicions democràticament i respectant als demés, sense que calgui amagar-se o camuflar-se en l’anonimat. El que pertoca, en qualsevol cas, és acceptar l’opinió de la majoria, perquè si finalment són les minories les que condicionen les majories, això només té un nom i una vivència que la nostra societat malauradament ja ha conegut i que els demòcrates rebutgem frontalment.