Gerard Vergés, un home del Renaixement

El proper 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, farà un any de la mort del poeta i escriptor Gerard Vergés. Aquest setmana, l’Ajuntament de Tortosa i la Institució de les Lletres Catalanes li hem fet un homenatge a l’Arts Santa Mònica, en un acte presidit pel Conseller de Cultura, en què molta gent ha descobert allò que molts ja sabíem, una obra de gran qualitat produïda per un autor que, més enllà dels guardons rebuts, encara és massa desconeguda. Per això hem de celebrar la iniciativa d’Edicions Proa d’editar l’obra poètica completa de Gerard Vergés, tal i com va anunciar el director general de Grup 62, Emili Rosales.

Vergés era escriptor, poeta, traductor, assagista, biògraf, agitador cultural, i de professió farmacèutic i empresari. Un humanista. Un home del Renaixement. Capaç d’excel·lir en diversos àmbits. La seva obra va arribar durant la maduresa: 5 poemaris, la traducció dels sonets complets de William Shakespeare, assajos i biografies formen part del seu llegat. Ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia amb “L’ombra rogenca de la lloba”, el premi Josep Pla amb “Tretze biografies imperfectes”, el premi Josep Vallverdú d’assaig amb “Eros i art”, el premi Crítica de Serra d’Or per “Tots els sonets de Shakespeare”. A nivell institucional, Vergés ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’or de la seva ciutat, Tortosa.

“Gerard Vergés. El poeta alquimista”. Una denominació molt ben trobada, en el recent homenatge, per referir-se a l’obra d’aquest savi de les lletres catalanes. Familiars, amics, poetes, gent del món de la cultura, van poder participar dimarts passat en aquest acte de record a Vergés. La musicalitat dels seus versos, tenyits d’un localisme universal, va propiciar un moment únic i singular en què poetes i escriptors com Emili Rosales, Ramon García Mateos, Cinta Massip o Manel Ollé, van evocar un Gerard Vergés etern. El proper Sant Jordi, igual com tenim present pel seu traspàs a Shakespeare o Cervantes, també recordarem a un dels grans de la literatura catalana.

(publicat a e-noticies el 16/04/2015)

Món associatiu i impost de societats

Amb la recent reforma fiscal i aprovació de la nova llei de l’impost sobre societats es van produir bastants novetats relatives a la tributació de les persones jurídiques. Però, especialment una, ha suposat un veritable terratrèmol  per al teixit associatiu del nostre país.  Amb aquesta reforma totes les entitats sense afany de lucre, i que són considerades com parcialment exemptes, fins al 2014 estaven eximides de presentar declaració de l’impost sobre societats si els seus ingressos no superaven els 100.000 euros i les rendes no exemptes estessin sotmeses a retenció sense superar els 2.000 euros anuals. A la pràctica, això suposava que totes les petites entitats sense afany de lucre que estan desenvolupament una gran tasca social, fonamentalment amb el treball del voluntariat dels seus socis i col·laboradors, i que cohesionen socialment el nostre país, no havien de presentar cap declaració per l’impost sobre societats. 

Amb la nova obligació imposada a aquestes entitats no s’incrementava en cap cas la recaptació, ja que les seves rendes estan majoritàriament exemptes, però si que s’incrementava la pressió fiscal indirecta sobre aquest col·lectiu, així com els costos burocràtics de complimentar unes declaracions complexes, que en molts casos comportava haver de contractar a assessors fiscals externs. Aquest important increment de costos era inassolible per unes entitats que compten amb pocs recursos i que sempre intenten optimitzar al màxim. De fet, en algun cas aquesta reforma podia suposar la seva desaparició.  

Des del grup parlamentari de CiU vàrem presentar diferents esmenes en la tramitació d’aquesta llei per tal d’evitar aquesta situació. Vàrem argumentar abastament les conseqüències de la nova norma i hem continuat impulsant múltiples iniciatives per combatre-ho. En aquest sentit, jo mateix en nom del grup de CiU al Senat, el passat dimarts vaig plantejar una pregunta al Ministre Montoro, demanant-li una rectificació en favor d’aquestes entitats, argumentant l’exposat anteriorment. He de dir que, finalment, en aquesta ocasió la resposta del Ministre ha estat prou positiva: s’ha compromès en seu parlamentària a rectificar aquesta mesura i retornar a la no obligació de declarar a les entitats parcialment exemptes que no superin els 50.000 euros d’ingressos anuals. Aquesta resposta, un tant insuficient (pensem que s’hauria d’establir el límits als 100.000 euros) honora al Ministre, perquè encara que tard, rectificar una decisió errònia és intel·ligent. Però el més important d’aquesta resposta i compromís és que es fa justícia amb els milers d’entitats que estan fent un gran treball. Així, associacions de veïns, AMPEs, entitats i petits clubs esportius, associacions de gent gran, associacions musicals,  confraries, entitats culturals i  socials en general, podran continuar treballant amb el seu esforç, pels nostres barris, pobles, ciutats, i, en definitiva, per tenir un país millor, tal i com han estat fent fins ara. Avui hem de felicitar-nos per aquesta rectificació i agrair una vegada més el treball i esforç dels milers de persones que hi ha darrera d’aquest teixit associatiu.

14/02/2015

Article publicat al Diari de Tarragona i setmanari L'Ebre

La hibernació del Ministre d’Indústria

Quan encara ens freguem els ulls davant la irrisòria quantitat que el Govern de l’Estat ha fixat com a inversió per a Catalunya en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), el Ministre d’Indústria, José Manuel Soria, se’ns rifava aquesta mateixa setmana a compte de la indemnització multimilionària que l’Estat ha pagat als promotors de la planta Castor, Florentino i companyia, amb càrrec al rebut del contribuent i durant els propers 30 anys. En efecte, les comparacions són odioses, però en aquest cas són per apretar a córrer: 1.072 milions d’euros d’inversió als PGE (el percentatge més baix dels últims 17 anys) versus els 1.350 milions d’euros que el Govern del Partit Popular ha abonat a ACS en un termini de poc més de 30 dies, que ja voldrien la resta de proveïdors de l’administració pública. La contrapartida és zero i, a més, els ciutadans hauran de pagar els interessos d’aquesta quantitat durant 30 anys, així com el manteniment de la planta mentre estigui hibernada i el desmantellament quan el govern ho decideixi. Una factura que, al final, estarà en torn als 4.000 milions d’euros.

Davant d’aquesta presa de pèl i actitud indecent per part del Govern de PP, aquesta mateixa setmana, en la sessió de control al Senat, he tingut ocasió de preguntar al Ministre Soria per aquesta qüestió i d’obtenir una resposta de traca i mocador. Ha vingut a dir que si la planta hagués estat operativa, els ciutadans haguessin hagut de pagar més que deixant-la ara hibernant. O sigui que damunt ens perdonen la vida. Que els ho expliquin als veïns de la costa de l’Ebre que han patit més directament, durant molts mesos, els reiterats moviments sísmics que causaven les perforacions del Castor. Al Senat he entrat una bateria de preguntes per escrit al respecte i, a més, el Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Constitucional el Reial Decret Llei que habilita aquest disbarat.

Però, més enllà del procediment jurídic està el comportament polític. I, sincerament, en aquest assumpte el comportament de l’anterior govern socialista i el de l’actual govern del Partit Popular ha estat trist i patètic. Tan trist i tan patètic com mirar de tirar-se les culpes uns i altres, com la batussa entre els dos ex-ministres socialistes, José Montilla i Miguel Sebastián, mirant d’eludir qualsevol responsabilitat i passant-la al company de partit. Malament ho tenim, amb aquesta mena de comportaments, per lluitar contra la desafecció política. En moltes ocasions la gent té raó quan fa retrets als que ens dediquem als afers públics.

(Publicat a e-noticies el 28/11/2014)

“Te quiero, porque eres mía”

Ara que el Govern de l’Estat ha posat tots els impediments perquè el poble català no pugui expressar la seva voluntat, als efectes de tranquil·litzar els ànims i donar un missatge en positiu en el sentit que Espanya vol que Catalunya es mantingui dins l’Estat, el Ministeri d’Hisenda ha vingut a donar un cop de mà presentant uns pressupostos generals de l’Estat que castiguen Catalunya com mai. Per tant, a falta de campanya pel 9-N, ja tenim al ministre Montoro per mantenir mobilitzada la ciutadania. Resulta que els comptes que l’Estat preveu per al nostre país tenen el percentatge d’inversió més baix dels últims 17 anys: 1.072 milions d’euros. Ni tan sols arriben als 1.350 milions que Madrid ha acordat com a indemnització per als promotors de la planta Castor, a qui ni tan sols se’ls ha exigit el seu desmantellament. La migrada xifra amb què l’Estat “premia” Catalunya contrasta amb el triomfalisme exhibit pel Govern del Partit Popular a l’hora de referir-se al nou pressupost. Aquesta setmana, precisament, he interpel·lat al ministre Montoro al Senat perquè expliqui quins són els motius que ha portat al Govern de l’Estat per no aprofitar el gran potencial d’inversió pública de què disposa per tal d’impulsar la competitivitat, el creixement i l’ocupació.

Ningú pot dir que les inversions creixen un 15% respecte l’any passat perquè tota la inversió territorialitzada creix un 18% per a tot l’Estat. Sempre, però especialment en uns temps en què la inversió pública resulta fonamental per fomentar el creixement econòmic, aquesta s’ha de fer més amb criteris de productivitat econòmica que no pas amb criteris de política partidista o en base als compromisos del govern de torn.

La inversió prevista per l’Estat a Catalunya representa un 9,5% del PIB, la meitat del que ens correspondria pel que genera la nostra activitat econòmica, en tant que aportem el 18,8% del PIB de l’Estat espanyol. Si ens fixem en la inversió per habitant, Catalunya se situa tercera per la cua, amb 145 euros/habitant, molt per sota de la mitjana estatal de 242 euros/habitant. Per cada euro/habitant invertit a Catalunya se n’inverteixen 4,5 a Castella i Lleó i 3,5 a Galícia. D’escàndol. Podríem continuar amb moltes més argumentacions, però totes ens donarien el mateix resultat. Malauradament, no hi ha cap senyal des d’Espanya que ens digui “Catalunya, t’estimo”, sinó més aviat van en la línia del “te quiero, porque eres mía”.

(Publicat a e-noticies el 15/10/2014)

Alcalde de la gent o alcalde dels partits

Vagi per endavant que no comparteixo ni la forma ni el fons de la proposta feta pel Partit Popular en relació a l'elecció d'alcaldes. No es pot plantejar una reforma d'aquest calat a nou mesos de les eleccions locals i apel·lar al consens hores després de publicitar la proposta i d'assegurar que la tiraran endavant encara que només sigui amb els vots del PP.  És evident que una iniciativa d'aquest tipus ha de comptar amb el màxim consens possible. I el Partit Popular no ho ha fet bé. 

Davant del debat suscitat voldria apuntar algunes reflexions a títol personal que em semblarien útils a l’hora d’elegir els alcaldes així com la configuració dels ajuntaments, que vull recordar que continuen sent les institucions més properes al ciutadà.

Els ajuntaments, sobretot en aquests moments, necessiten de governs estables i legitimats per la ciutadania. Per això cal que l'alcalde, màxima autoritat en un municipi, sigui escollit pels votants. Massa sovint ens trobem amb consistoris presidits per alcaldes que no han estat votats pels ciutadans per exercir-ne, sinó que han estat els regidors qui l'han escollit, en acords pactats per partits, usurpant els vots dels electors per canviar uns resultats electorals que no han agradat a les formacions que no han resultat vencedores. Els alcaldes sempre han de ser escollits per la voluntat de la gent i no pas amb pactes postelectorals que, en moltes ocasions, s’oculten fins a l’últim moment al ciutadà i acaben fent poques persones en algun despatx, amb molt poca transparència i d’esquenes a la voluntat popular.

Des del meu punt de vista, un sistema que permetria garantir el respecte a la voluntat del poble és el de doble volta. I aquí es podria determinar si qui va a la segona elecció, en una campanya electoral més curta, han de ser els dos o tres primers candidats votats o d'acord amb un percentatge mínim. Caldria afegir el desbloquejament de les llistes, de manera que els electors poguessin també escollir lliurement la composició final de la llista, assenyalant els regidors que prefereixen que configurin el nou govern local. Mandats de 5 anys, en comptes dels 4 actuals, junt a una limitació de dos mandats per als alcaldes en municipis amb un determinat volum de població, contribuirien, junt a l'exposat anteriorment, a una reforma electoral local més justa i més democràtica. 

(Article publicat a e-noticies.cat) 

Tortosa. Cultiva l'art de viure

La tristesa del ministre

“A mi me entristece ver a expertos, a profesores compañeros míos, que se prestan a hacer vídeos de tres o cuatro segundos donde se dice que España nos roba. Me entristece mucho ver a estos compañeros, cuyo trabajo intelectual respeto mucho, porque cuando les veo en ese vídeo se me cae el alma a los pies después de todo el tiempo que llevo en la vida pública.” La cita correspon al Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, i la va pronunciar dimarts passat en el Ple del Senat en resposta a la meva interpel·lació sobre les balances fiscals.

El ministre Montoro està entristit de sentir la veritat que expliquen catedràtics de reconegut prestigi a nivell internacional. Allò que l’hauria d’entristir, de debò, és el resultat de les balances fiscals i del maltractament a alguns territoris de l’Estat, i no pas per l’opinió, solvent, sòlida i contrastada, d’experts que han opinat en base a uns resultats de balances fiscals basats en metodologies aprovades per l’Instituto de Estudios Fiscales espanyol.

Sense haver de posar-nos a la mateixa alçada del Ministre Montoro, el que a mi m’entristeix profundament és haver de llegar articles i opinions del professor Angel de la Fuente, l’expert de capçalera del titular d’Hisenda i a qui ha encarregat els sistemes de “cuentas públicas territorializadas” vers Catalunya i els catalans. Amb aquesta visió de Catalunya és ben fàcil preveure quins seran els resultats d’aquests comptes, que en cap cas podran substituir les balances fiscals elaborades amb una metodologia contrastada a a nivell internacional en diferents països.

(Publicat a e-noticies 14/02/2014)

Una lliçó d'unitat i política

Tenim data i pregunta. Una pregunta que pot agradar més o menys però que ningú no pot discutir que té una gran virtut: neix consensuada i defensada per totes les forces polítiques catalanes que aposten pel dret a decidir. Estem davant d’una pregunta inclusiva, resultat d’un exercici d’unitat dels partits polítics catalans davant la intransigència de l’Estat espanyol. El mèrit és encara més important si tenim en compte que molts sectors a l’Estat donaven per mort el procés pel dret a decidir, en la mesura que tenien el convenciment que serien els mateixos catalans qui l’acabaríem sacrificant en no ser capaços de posar-nos d’acord ni amb la data ni amb la pregunta. Doncs res d’això no ha passat. I ara tenim un bloc parlamentari, ampli i molt majoritari, representatiu igualment d’una part molt majoritària de la societat, que ha estat capaç de superar les lògiques diferències entre partits per defensar amb una única veu la voluntat del poble català.
 
I en aquest punt, penso que cal fer un reconeixement i una reivindicació a la figura del president Mas. El seu mèrit és gran, perquè ha estat capaç de posar junts a partits polítics amb idearis molt diferents entre sí, però que comparteixen allò que és essencial en aquest moment per al nostre país: decidir el nostre futur com a poble en un marc de democràcia i llibertat. Artur Mas ha patit atacs constants, des de fora de Catalunya i també des de dins. Però el seu capteniment, la seva fermesa i convicció en la recerca d’un acord majoritari fa que l’escenificació de tots els partits pel dret a decidir junts, compartint una data i pregunta clares, donin una força encara molt més gran al procés.
 
I tot això ha estat possible mentre patim la pitjor situació econòmica en molts anys i sense comptar amb la necessària col·laboració, en moments d’extrema dificultat, dels partits de l’oposició ni, òbviament, amb la del Govern de l’Estat.

(Publicat a e-noticies el 16/12/13)

Incertesa i mala gestió

Les Terres de l’Ebre tornen a estar d’actualitat en els últims dies, a causa dels microsismes –més de 500- que està patint el Montsià i el Baix Ebre, i també el nord de les comarques de Castelló. El magatzem de gas Castor, un projecte que ja va nèixer envoltat de polèmica, apunta cada vegada d’una manera més clara a ser l’origen dels petits terratrèmols que hi ha hagut durant les últimes setmanes i que han obligat a activar els protocols d’emergència davant la incertesa de com pugui evolucionar la situació.

En efecte, la incertesa és allò que més mal fa en un episodi com el que s’està vivint a les comarques de l’Ebre i del nord de Castelló. El problema ve, però, quan a les lògiques dificultats que tenen els experts per fer previsions acurades en aquesta matèria, s’afegeix la mala gestió de la crisi que està exhibint el Govern de l’Estat, que ha actuat tard i malament. Aquest dimarts he tingut ocasió d’interpel·lar el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, i, la veritat, és que la seva resposta no només no resol els dubtes que preocupen a la població i als alcaldes de la zona afectada, sinó que afegeix encara més incertesa. D’aquells que ens administren, en una situació de crisi com aquesta, s’espera que se’ns digui sempre la veritat, que siguin transparents, coherents en el temps i la forma de les explicacions i diligents en la resposta als dubtes dels ciutadans. En definitiva, tot allò que figura en el manual de qualsevol gestor públic. Doncs res de tot això hem obtingut del ministre d’Indústria. Ans al contrari. Després de la seva visita llampec a la planta Castor, junt al ministre d’Afers Exteriors –la presència del qual no s’acaba d’entendre, potser hauria estat més indicat que l’acompanyés el ministre d’Agricultura- han comparegut davant dels mitjans a València per explicar que els sismes de fins a 3 graus en l’escala Richter poden estar causats pel magatzem de gas, però que els superiors a 3 estarien relacionats amb moviments tectònics d’origen indefinit. Una teoria que ningú no acaba d’entendre, que sembla més aviat una fugida d’estudi i que contribueix a generar encara més incertesa i més neguit.

Per acabar-ho d’adobar, al Govern del PP li tornen a fallar les formes, en aquest cas amb els alcaldes catalans de la zona afectada, que no van estar convidats a la reunió informativa que aquest mateix dilluns va fer el ministre a Madrid, i a la qual sí que van poder assistir els alcaldes del nord de Castelló. Una falta de respecte absolutament incomprensible que afegeix més malestar davant una crisi el final de la qual no sembla prop.

(Publicat a e-noticies 11/10/2013) 

Un nou atac de l’Estat a Terres de l’Ebre i a Catalunya

El Govern de l’Estat ha perpetrat l’enèsima agressió al nostre país. Em refereixo al projecte de Pla Hidrològic de Conca de l’Ebre aprovat recentment pel Consejo del Agua a Saragossa. Es tracta d’un Pla, aprovat d’esquena a les Terres de l’Ebre i a Catalunya, que representa una amenaça molt real sobre el medi ambient i el sector primari del tram baix del riu Ebre i el seu delta.

En l’aprovació d’aquest projecte de Pla, pas previ a la seva aprovació definitiva pel Consell de Ministres, no s’han tingut en compte les al·legacions que han presentat els ajuntaments, la Generalitat de Catalunya i les entitats socials, basades totes en criteris científics que alertaven dels efectes perniciosos d’un Pla de Conca que, entre d’altres, preveu un règim de cabals per al tram final del riu Ebre molt inferior al proposat per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CTSE), un organisme consultiu que ha proposat un cabal ambiental mínim basant-se en les dades històriques de cabals de l’Ebre i en estudis avalats per la comunitat científica. El règim de cabals que proposen els experts planteja una forquilla d’entre 7.167 hm3 i 12.543 hm3 en funció de la pluviometria que es registri cada any. La proposta que té el vist-i-plau del Govern de l’Estat limita una aportació anual d’aigua al tram final del riu de 3.370 hm3 anuals, que a l’alçada de Tortosa, durant sis mesos a l’any, representa un cabal de 80 m3/segon, molt per sota del fixat actualment.

Com veiem, no es tracta de matisos, sinó d’una realitat i d’un llenguatge completament diferents. I es que el Govern del PP no atén a criteris científics, només a criteris polítics.

El problema rau en els compromisos de l’executiu central amb noves inversions per fer nous regadius o futures reserves d’aigua riu amunt. Quan aquest és el criteri que preval, en comptes de prioritzar la salvaguarda de l’equilibri mediambiental al tram final del riu, el debat agafa una altra dimensió. A la vegada, cal denunciar la fal·làcia de les noves inversions que promet, o compromet, el Pla de Conca, ja que va quedar ben palès, durant la intervenció del representant del Ministeri de Medi Ambient en el marc del Consejo del Agua, que aquest ministeri no tindrà els recursos durant 2014 i 2015 per poder fer les inversions previstes, circumstància que va emprar aquest mateix representant ministerial per justificar la seva abstenció.

El Govern de la Generalitat s’ha mantingut ferm en la defensa d’un cabal mediambiental mínim suficient per a l’Ebre català, convençuts que aquest no és un problema territorial, sinó que estem al davant d’un problema de país. Que tothom tingui clar, en aquest sentit, que si Catalunya avui fos un estat, la decisió unilateral de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) no hauria estat possible, i avui estaríem molt menys indefensos del que estem en aquests moments.

Tanmateix, i com que estem convençuts que la raó i el sentit comú ens acompanya, ha arribat l’hora d’enfocar el debat cap a les institucions europees perquè prenguin les mesures oportunes per corregir l’Estat espanyol en la seva intenció d’aprovar un Pla Hidrològic que pot provocar un dany irreparable al riu Ebre, a les Terres de l’Ebre i al conjunt de Catalunya. No estem sols. Vull agrair el suport de la Generalitat en aquesta causa, i la feina que duu a terme la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

(Publicat a www.e-noticies.cat el 24/07/13) 

Ja som reserva de la biosfera

No per esperada, la confirmació de la notícia des de París es va rebre amb molta alegria a Tortosa, a les Terres de l’Ebre i al conjunt del nostre país. La UNESCO declarava aquest dimarts les nostres terres nova reserva de biosfera, culminant un treball intens i molt llarg en el qual han participat moltes persones, institucions i governs. L’atorgament d’aquest segell de qualitat, tanmateix, no significa el final de res, sinó més aviat el contrari. Tenim per endavant un camí molt llarg per recórrer, amb reptes igualment importants. Ens pertoca ara aprofitar aquesta distinció per traduir-ho en un guany tangible per als diversos sectors econòmics que en poden sortir beneficiats, com és el cas del turisme, l’agroalimentari i el medi ambient.

Vull tenir unes paraules d’agraïment cap als municipis que, pel bé comú, han entès que havien de quedar fora de la candidatura. Precisament, un dels reptes que tenim ara la resta de municipis inclosos en la nova reserva de la biosfera és ser capaços de fer arribar els beneficis que se’n desprenguin a aquest territori de la Ribera d’Ebre.

Toca ara, per tant, posar-nos a treballar amb la mateixa intensitat i amb la mateixa il·lusió en què es va gestar aquesta candidatura que tan bé ha acabat.

(Publicat al setmanari l'Ebre)

Pensions i atur

Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .

En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.

En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.

Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.


Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.

(Publicat a e-noticies.cat)

Les pensions i l'atur a Catalunya

Les pensions i  l’atur a Catalunya.

Aquesta tarda, he preguntat a la sessió de control al senat al Ministre Montoro  . Es tractava d’esbrinar el motiu pel que l’increment de recaptació derivat de la pujada de l’IVA i dels impostos especials beneficiava exclusivament als pressupostos de l’administració central, i en canvi, no tenia repercussió a les CCAA, malgrat aquestes han de gaudir, en principi, del 50% i el 58% respectivament d’aquesta recaptació (per Catalunya estem parlant per al 2013 entorn els 1.200 milions d’euros, es dir 6 dècimes de dèficit menys). Li he explicat que si varen canviar la llei del IVA i les dels impostos especials, també podien canviar la LOFCA, als efectes que aquest increment de recaptació beneficies també a la Generalitat. No ha contestat, ha dit que poder ho faran al 2014 ( però nosaltres hem pagat l’IVA incrementat durant part del 2012 i tot el 2013), però en la seva justificació de la no resposta, ens diu  que tot aquest increment de recaptació  queda al pressupost de l’estat, ja que s’ha de pagar les pensions del jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans.  I cal recordar-li al ministre Montoro, que les pensions i les prestacions d’atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem el catalans. I després de fer-ho Catalunya encara acumula un dèficit fiscal entorn al 8% del seu PIB (entorn a 16.000 milions d'euros). Per tant, que quedi clar, que el senyor Montoro als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l’Estat espanyol, ens ho paguem nosaltres, amb les nostres cotitzacions i impostos, de fet paguem els de tots els catalans i el d’un part dels espanyols. No podem continuar escoltant aquestes falsedats contínuament. Els que estan en contra del procés de que Catalunya sigui un estat propi, tenen tot el dret a defensar –ho, però no poden fer-ho amb mentires, i menys falsejant les dades econòmiques i fiscals. Quedi clar “ les Pensions i l’atur a Catalunya el paguem entre tots els catalans”.

 

40 anys de la UNED

Aquest dijous s’ha fet l’acte institucional de clausura del 40è aniversari de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). A Tortosa, els 40 anys del centre associat se celebraran l’any vinent. En el marc de l’acte celebrat aquesta setmana, s’han lliurat diferents guardons, entre els quals la Medalla d’Or de la UNED a la Federació Española de Municipios y Provincias (FEMP), en reconeixement a la col·laboració, implicació i aportació econòmica d’ajuntaments i diputacions en el manteniment dels 61 centres associats de la UNED a tot l’Estat.

Hem de reconèixer el caràcter pioner de la UNED en la implantació del model d’educació a distància, malgrat que avui ens pot semblar absolutament normalitzat. Durant els últims 40 anys, el model de la UNED ha permès a moltes persones accedir als estudis universitaris i assolir una llicenciatura.

A Tortosa, el centre associat de la UNED va ser una realitat als anys 70, gràcies a la implicació de les institucions locals però sobretot gràcies al suport i a l’aportació econòmica de José Celma, que durant molt temps va ser president del Patronat i, posteriorment, president del Consell Econòmic i Social de la UNED. Celma ha estat l’única persona que, a títol individual, ha rebut el reconeixement de la UNED en el seu 40è aniversari.

L’únic centre associat de la província de Tarragona ha permès que en aquests 40 anys moltes persones hagin accedit a uns estudis universitaris que, si no hagués existit la UNED, segurament no haurien pogut assolir. De fet, al llarg d’aquests anys, més de 1.200 persones s’han llicenciat en el centre associat de Tortosa.

Actualment, les universitats presencials estan molt més esteses al territori. A Tortosa tenim un Campus de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i també s’han desenvolupat altres universitats a distància que, com en el cas de la UNED, són referents a nivell mundial. En aquest sentit, vull recordar la tasca de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també amb un centre al nostre municipi.

Tot plegat posa encara més de manifest l’aposta que van fer fa quaranta anys persones i entitats per fer arribar els estudis universitaris en molts llocs de l’Estat que difícilment haurien pogut somiar a tenir-ne d’una altra manera.

(Publicat a e-noticies el 22/03/2013)

Dia Internacional de l’Holocaust

L’any 2005, l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 27 de gener Dia Internacional de l’Holocaust, en memòria dels sis milions de víctimes de l’extermini nazi, la major part jueus, però també gitanos, discapacitats i homosexuals, que van morir en els camps de concentració de l’Alemanya d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ahir diumenge es va commemorar precisament aquesta data, i diverses institucions al nostre país han fet diferents actes d’homenatge a les víctimes de l’horror nazi, una part de les quals, no ho oblidem, eren catalanes i catalans exiliats de la Guerra Civil que van acabar també compartint captiveri, tortures i mort amb els jueus en els mateixos camps de concentració.

Queden molt pocs supervivents d’aquella barbàrie. Els que hem tingut ocasió de conèixer-ne algun, el seu testimoni ens ha marcat per sempre. Els de la nostra generació tenim la responsabilitat de mantenir viva la seva flama i d’explicar als nostres fills que la condició humana, de vegades, es capaç de cometre atrocitats com l’Holocaust, on sis milions de persones, pel mer fet de ser jueus, van ser condemnades a la mort sense judici.

Sempre és oportú fer un cop d’ull a la història per no oblidar d’on venim. En el cas del poble jueu, és més oportú que mai, perquè encara avui, malgrat el que han patit, són objecte encara d’escarni i d’atacs per la seva religió o pel seu origen. I no parlo només dels negacionistes de l’Holocaust. Parlo d’aquells que d’una manera frívola, des d’una columna d’opinió d’un diari o des d’una tertúlia de ràdio, s’atreveixen a calumniar tot un poble amb una història tan llarga i amb episodis tan durs com els que han viscut els jueus. El poble jueu no només són els dirigents dels partits radicals i ultraortodoxos. Malauradament, el conflicte araboisraelià ha alimentat aquestes postures i ha contribuït a confondre encara més les coses. Com es pot acusar un poble com el jueu, que ha patit un extermini, de pretendre fer el mateix amb el poble palestí? La solució a aquest conflicte ha de tenir el diàleg i la comprensió mútua com a eixos vertebradors.

Els qui hem tingut oportunitat de conèixer de prop la cultura i el poble jueus, a través de la Red de Juderías-Caminos de Sefarad, de la qual formo part com a alcalde de Tortosa, ciutat amb call jueu, podem corroborar la vitalitat d’un poble, amb un llegat patrimonial molt important, que malgrat els episodis tràgics que ha viscut al llarg de la seva llarga històrica, sempre s’ha sabut sobreposar.

Ferran Bel i Accensi

(Publicat a www.e-noticies.cat)

La fórmula Rajoy-Montoro

Recentment la Unió Europea ha flexibilitzat els objectius de dèficit a l'Estat espanyol. Si l'anterior objectiu de dèficit per a 2013 estava fixat en el 3 per cent, del qual l'Estat se'n reservava un 2,1 % i les Comunitats Autònomes l'1,1%, ara el nou objectiu se situa en el 4,5%. Fruit d'aquesta flexibilització, el Govern ha adoptat un acord que incorpora als Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) la proposta de distribuir aquest dèficit entre els diferents nivells de l'Administració. El que més sorprèn és com ha decidit el Govern de l'Estat espanyol distribuir-lo: a les comunitats autònomes enlloc de flexibilitzar l'objectiu de dèficit i ampliar-lo, com ha fet la UE amb Espanya, li redueix de l'1,1% al 0,7%. En canvi, el Govern de Mariano Rajoy se l'autoeixampla en un percentatge superior al que li ha ampliat la pròpia Unió Europea, cosa que a priori no sembla gaire justa, fixant-se un objectiu de dèficit del 3,8 per cent front el 2,1 per cent anterior. Així, tenim que l'Estat espanyol demana per una banda a les autoritats comunitàries una flexibilització perquè veu que no arriba a complir amb els objectius previstos, mentre que al mateix temps exigeix a les CC.AA. que acotin encara més aquest objectiu.

Aquesta és la fórmula Rajoy-Montoro per potenciar les Comunitats Autònomes. Aquest tracte injust revesteix major gravetat encara quan analitzem quin percentatge de la despesa pública gestiona cadascun dels nivells de l'Administració. Així tenim que el Govern central, que en gestiona poc més del 50 per cent, es reserva el 85 % de la capacitat de generar dèficit. En canvi, a les Comunitats Autònomes, que gestionen el 35 % de la despesa, només se'ls assigna un 15 per cent dels objectius del dèficit. Es tracta d'una situació difícil d'entendre si tenim en compte que són les Comunitats Autònomes les que gestionen la sanitat, l'educació i els serveis socials, els autèntics pilars de l'estat del benestar que més cal preservar. La imposició del Govern espanyol a què les CC.AA. retallin en aquests tres àmbits les posa en un carreró sense sortida quant a compliment del dèficit. Mentre les autonomies ajusten i restringeixen els seus pressupostos, el Govern dels senyors Rajoy i Montoro s'autoconcedeixen la capacitat de generar més dèficit. Absolutament incomprensible. Per molts discursos de voler preservar l'estat de les autonomies, la realitat és una altra.

(Publicat a e-noticies el 9/11/12)

Els pressupostos de l’Estat i el Dia de la Marmota

És com la cançó de l’enfadós o com la pel·lícula “El dia de la marmota”. La repetició infatigable del mateix sense gairebé variació. Aquesta és la millor definició que he trobat per al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que el Govern de l’Estat ha presentat i que en l’anàlisi del seu detall ens mostra obres que s’estan repetint, pressupost rera pressupost, des de fa cinc anys, tant és si governa el PP com el PSOE. És el cas de les obres de descontaminació de l’embassament de Flix o les de la variant de la N-340 a l’Aldea.

Aquesta repetició de les mateixes partides pressupostàries, d’un any per a l’altre,  constata el fracàs del Govern de l’Estat espanyol al nostre territori i demostra que si els comptes anteriors ja ens deixaven malparats, encara podem anar a pitjor. El problema és que, a més d’arrossegar partides d’un pressupost a l’altre, també en desapareixen. Aquest és el cas de les variants de la N-420 a Corbera d’Ebre i Gandesa, o les ridícules quantitats que han posat per a l’autovia A-7 entre La Jana i El Perelló, una infrastructura necessària, molt reivindicada i que sembla que queda completament fora de l’agenda del Ministerio de Fomento, perquè no es veu per enlloc voluntat de consensuar una solució que eviti el trinxament de Campredó.

Aquest i altres “oblits” del Govern del Partit Popular ens enerven especialment quan veiem les generoses partides que destinen a l’AVE de Galícia, on governa el PP i segurament deuen voler continuar governant.

CiU presentarà esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat, però no tenim cap esperança que en prosperi cap. Alguna d’aquestes esmenes la pactarem amb altres formacions polítiques, com la que busca mantenir les aportacions per tal de garantir la continuïtat d’una institució centenària com l’Observatori de l’Ebre.

Deia que no tinc cap esperança respecte les esmenes perquè les úniques que van prosperar en els Pressupostos anteriors van ser les del PP. Veiem, per tant, que només hi ha opcions si qui presenta esmenes és el mateix partit que presenta els Pressupostos. Vaig tenir ocasió de comprovar en els pressupostos de 2012, també, que hi havia esmenes de senadors i diputats de llocs molt diversos de la geografia espanyola, i en canvi no n’hi havia cap de les Terres de l’Ebre. És per això que insto als representants del Partit Popular a les Terres de l’Ebre a presentar esmenes als Pressupostos igual que fan els seus companys al Congrés i al Senat als seus respectius territoris. Si ho fan, encara que no els calgui, comptaran amb el nostre suport.

Ferran Bel i Accensi

Portaveu de Pressupostos de CiU al Senat


Publicat a La Veu de l'Ebre (5/10/12)

Més motius encara

La Unió Europea va flexibilitzar fa pocs dies a l’Estat espanyol els objectius de dèficit. Una flexibilització que el govern del PP només es va aplicar a si mateix, ja que no va transmetre-la ni a les comunitats autònomes ni als ajuntaments, administracions que suporten el 50% de la despesa pública.

Divendres passat, l’executiu central va aprovar un increment dels tipus impositius de l’IVA i va decidir reservar-se tot l’increment de la recaptació per a les arques de l’Estat, a diferència del que es feia fins ara, quan les comunitats autònomes i en menor mesura els ajuntaments participaven d’un percentatge dels ingressos. El mateix va passar, fa pocs mesos, amb l’alça unilateral de l’IRPF.

No és de rebut, per tant, que el govern central només vulgui salvar-se a si mateix fent servir mesures asimètriques i injustes, i que a més vulgui fer aparèixer com a únics culpables del dèficit a comunitats autònomes i corporacions locals.

Si encara algú no ho tenia clar, aquestes mesures confirmen la necessitat que Catalunya disposi d’una hisenda pròpia i d’un pacte fiscal que ens garanteixi uns ingressos suficients.

Publicat a www.cronica.cat

17-07-12

Un cabal insuficient i amb doble paternitat

En el Ple del Senat d'ahir vam tenir ocasió de comprovar com de complicat serà lluitar contra els plantejaments del govern central en relació a la proposta d'un cabal ambiental mínim per al tram final del riu Ebre. El ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, ho té clar, i ahir va respondre a la meva pregunta sobre aquesta qüestió afirmant que la proposta de cabal presentada per la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE) és "suficient", terme que va acompanyar d'una nova crida a la "solidaritat" entre comunitats autònomes. El cabal "suficient" que defensa el ministre Arias Cañete és el que pretén posar l'Ebre a règim durant sis mesos a l'any, amb 80 m3/segon al seu pas per Tortosa.

El ministre no va voler entrar en discussió sobre xifres, malgrat que des de Convergència i Unió (CiU) defensem la proposta de la Comissió per a la Sostenibilitat per a les Terres de l'Ebre, elaborada a partir de criteris científics independents, com la més assenyada per establir un cabal mínim veritablement "suficient" per garantir les condicions mediambientals del tram final del riu Ebre i per preservar els ecosistemes i l'agricultura del delta de l'Ebre. Aquesta és la proposta defensada també per la Generalitat de Catalunya, per l'Ajuntament de Tortosa i per les institucions i els sectors econòmics i socials de les Terres de l'Ebre.

Tanmateix, el capteniment del govern central en la qüestió del cabal mínim té una explicació i obeeix a voler començar la casa per la teulada. Efectivament, el que no pot pretendre el ministre és establir un cabal mínim ambiental garantista per al tram final del riu i el delta de l'Ebre, una vegada ja s'han descomptat totes les demandes d'aigua riu amunt, en les vuit comunitats autònomes restants. Com pot pretendre el ministre Arias Cañete demanar solidaritat interterritorial, si la seva proposta ja és insolidària des de bon principi? Insolidària, això sí, amb els que tenim més a perdre, amb els que estem situats en el tram final del riu Ebre.

El que pertoca ara és fer veure al govern central amb criteris tècnics que la proposta de cabal mínim és equivocada i clarament insuficient. El govern central està a temps de rectificar i de resoldre d'una vegada per totes la demanda de les Terres de l'Ebre per un cabal ambiental just per preservar el riu i el delta.

Per cert, una de les curiositats que es va posar en evidència durant el Ple del Senat d'ahir és que la proposta de cabal ambiental feta pel govern del Partit Popular té doble paternitat, ja que el document està datat el 28 de juny de 2011, redactat per tant pel govern del PSOE. D'aquesta manera s'explica l'argument que va donar el llavors president de la Confederación Hidrográfica del Ebro (CHE), Rafael Romeo, per no fer-ho públic, justificant-ho davant la proximitat de les eleccions.

Ferran Bel i Accensi


Article publicat a www.e-noticies.com

Per una política tributària clara

En el Ple del Senat de demà interpel·laré el ministre Cristóbal Montoro en relació a quina és la política fiscal, concretament en l'àmbit tributari, que pensa desenvolupar el Govern central tant a curt com a mitjà i llarg termini. En aquests moments, no es tracta pas de fer cap retret pels incompliments del programa electoral del Partit Popular; això ja ho faran els seus votants quan pertoqui i si ho creuen convenient. Del que es tracta ara és que el Govern pronunciï un discurs clar i creïble respecte la política tributària. Si les circumstàncies indiquen que ha d'haver-hi un increment de la pressió fiscal en la majoria d'impostos, cal que això s'expliqui bé i s'expliciti. En molts pocs mesos s'ha incrementat l'IRPF, s'han modificat aspectes de l'Impost de Societats que han de suposar una major recaptació, s'ha incrementat l'IBI, han consolidat l'Impost sobre el Patrimoni, i ara, sembla ser que, finalment, també s'apujarà l'IVA. El moment actual no pot suportar incerteses i discursos inconsistents que caduquen als set dies, com els iogurts. El que pertoca és donar missatges clars i creïbles. I si s'ha de plantejar una pujada d'impostos, bé sigui temporal o definitiva, s'han d'adoptar les decisions com abans millor, s'han d'explicitar bé i s'ha d'explicar per què es fa i a què es destinaran els ingressos públics que s'obtinguin. Hi ha moments en què el Govern del senyor Rajoy comença a recordar al del senyor Zapatero, que primer deia una cosa i després n'acabava fent una altra. En aquests moments, el que s'espera d'un govern és que expliqui la realitat, que faci propostes realistes i que prengui les decisions necessàries malgrat que puguin semblar difícils d'entendre. Per tot plegat, l'objectiu de la interpel·lació de demà al ministre d'Hisenda i la moció que presentarem en quinze dies és que el Govern central fixi clarament quines són les seves intencions en l'àmbit de la política tributària. Ferran Bel i Accensi (article publicat a www.cronica.cat)