Parlem-ne

Durant aquest dies estem assistint a l’escenificació de situacions de diàleg, i de tot el contrari, en l’activitat política catalana i espanyola. Mes enllà de cap situació especifica, voldria fer algunes reflexions al respecte.

El diàleg, i també l’acord posterior, és un valor que segurament en la vida política de la nostra societat ha estat freqüentment menystingut, i fins i tot en ocasions s’ha  assimilat  a una posició  de debilitat o feblesa. Error greu. A la vegada, també de forma errònia, des de la meva perspectiva s’han marcat línies vermelles o cordons sanitaris en relació a excloure del diàleg i conseqüentment de l’acord a determinades formacions polítiques. De nou, un greu error. En altres ocasions hem constatat com el fracàs del diàleg i la no concreció de cap acord ha generat tanta frustració, que ha estat motiu de l’eliminació del diàleg futur i un trencament absolut de relacions, error greu també des de la meva òptica.

En política crec que mai s’ha d’excloure la possibilitat,  o millor dit la necessitat, de dialogar amb cap actor polític, fins i tot en aquelles ocasions en què tenim la certesa que el distanciament és molt important o les posicions son del tot irreconciliables, que no es pot plantejar de cap manera ni resulta possible cap acord global. Però fins i tot en situacions de distanciament molt gran, el fet de parlar i contrastar posicions s’ha de poder produir, perquè pot comportar acords puntuals, de mínims si es vol, però que poden servir per desencallar  situacions que poden resultar molt complexes i en un futur poder derivar en acords més amplis.

Segurament en política, com en qualsevol àmbit de la vida, es poden trobar motius per intentar justificar la voluntat o conveniència de no dialogar i no acordar. A curt termini pot semblar raonable o necessari fer-ho. Però aquesta serà sempre pitjor alternativa que mantenir el diàleg, entès com explicar i escoltar, malgrat aquest no es concreti en cap acord.

Així doncs, des de la fermesa i la convicció de cada una de les nostres posicions i sense renunciar en cap cas als nostres objectius més suprems, en la política catalana i també en l’espanyola el diàleg i l’acord han de ser valors que cotitzin a l’alça. I com crec que l’activitat política d’una comunitat no és res més que el reflex de com és aquella societat, es fa necessari que en la nostra el diàleg i l’acord siguin actituds ben valorades, mentre què la falta de diàleg i l’exclusió siguin actituds penalitzades socialment.

I una consideració final, que resulta òbvia. Per dialogar i acordar ha d’existir veritable voluntat per les dues parts i  respecte mutu. 

(Publicat a e-noticies 19/02/2016)

Ferran Bel demana la compareixença al Congrés de la Ministra d’Agricultura perquè informi sobre les irregularitats a Acuamed

El diputat Ferran Bel ha demanat la compareixença urgent al Congrés de la Ministra d’Agricultura, Isabel García Tejerina, perquè expliqui les actuacions que pensa dur a terme el Govern de l’Estat en relació a les irregularitats que s’han conegut per part de l’empresa pública Acuamed. “Volem que la ministra doni explicacions sobre aquestes irregularitats i sobre la situació de paràlisi o semiparàlisi de les obres de descontaminació de Flix.” En la petició de compareixença, que el diputat ebrenc va presentar ahir, es recorda que Acuamed està sent objecte d’investigació per delictes de malversació, suborn i frau contra l’Administració, que poden estar afectant alts càrrecs del Ministeri d’Agricultura.

(Nota de premsa 04/02/16)

Un despropòsit caríssim

Aquesta setmana hem conegut que Enagas ultima el procés d’hivernació de les instal·lacions del magatzem Castor. Aquest fet, fixat en el RDL 13/2014, suposarà un cost addicional al despropòsit que ja ha suposat aquest projecte, iniciat pel PSOE i mantingut pel Partit Popular.

Cal recordar que mitjançant el Reial Decret esmentat es va indemnitzar per 1.350.729 milions d’euros a l’empresa que, des de la meva òptica, de forma negligent va tirar endavant el projecte. A més, Enagas, el sistema gasista, és a dir, tots els consumidors de gas, no només hauran de fer front a aquesta quantitat econòmica en la seva factura, sinó que tal i com em van reconèixer en pregunta formulada al Senat, pel simple manteniment de les instal·lacions, s’ha d’abonar a Enagas més de 15 milions d’euros, concretament 15.718.229 euros per a 2015.

Atès que ara tothom és conscient que les instal·lacions han estat un autèntic despropòsit, el que s’ha de fer amb la màxima urgència és acordar el seu desmantellament, tal i com contempla l’apartat 2 de l’article 1 del RDL 13/2014. És urgent que el Consell de Ministres acordi aquest desmantellament i acabi amb aquest malson que no tindria que haver existit mai. Mentre no es faci, es generarà un cost addicional de 15 milions d’euros cada any que hauran de pagar tots els consumidors de gas. No es poden admetre més excuses ni dilacions per posar fi d’una vegada per totes a aquesta sagnia econòmica. Des de Democràcia i Llibertat, una de les primeres iniciatives que emprendrem al Congrés dels Diputats en la propera legislatura serà exigir al Consell de Ministres que adopti aquesta decisió. 

(Article publicat al Setmanari L'Ebre. 27/11/2015)

Democràcia i Llibertat presenta la candidatura al Congrés i Senat de Tarragona i Terres de l'Ebre

Democràcia i Llibertat ha presentat les candidatures al Congrés i al Senat per Tarragona i les Terres de l'Ebre a les eleccions del proper 20 de desembre. L'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, encapçala la llista del Congrés, mentre que l'alcalde de Reus, Carles Pellicer, és el cap de llista al Senat per la demarcació. La presentació s'ha fet a Tarragona i Tortosa en poques hores de diferència. Al matí, el Balcó del Mediterrani, i a la tarda la riba del riu Ebre, han estat els escenaris escollits per presentar els caps de llista i la resta de persones que els acompanyen en la candidatura en aquestes eleccions.

El cap de llista al Congrés per Tarragona,  i alcalde de Tortosa,  Ferran Bel, ha puntualitzat que un dels objectius del seu grup a Madrid serà reivindicar i “defensar plenament”, l’ esperit del 27 S, alhora que “mentre seguim formant part d’Espanya, treballar per resoldre les mancances i necessitats del territori; com han fet fins ara els nostres antecessors”.

Bel ha destacat la feina realitzada per Jordi Jané, anterior diputat al Congrés durant dues legislatures, i actualment Conseller d’Interior en funcions. Ha subratllat d’ ell “ la seva constància , dedicació i continua presència del territori en la defensa de temes de transcendència, com el Corredor del Mediterrani, el desdoblament de l’ N-340 o l’ execució de l’ A27”. 

Els candidats al Senat, Carles Pellicer i Annabel Marcos, han apostat per donar continuïtat a la feina feta durant aquests últims quatre anys i defensar les necessitats del territori, tot prioritzant tot allò que millori la qualitat de vida de les persones.

La llista de Democràcia i Llibertat per a les comarques del Camp de Tarragona i Terres de l’ Ebre està formada per les següents persones:

Congrés

1.   Ferran Bel Accensi

2.   Mercè Dalmau Mallafré

3.   Mar Vázquez Oliveros

4.   Joan Güell Serra

5.   Oriol Vázquez Tarrida

6.   Núria Balagué Raga

Suplents:

1.   Manuel Moya Molya

2.   Dolors Farré Cuadras

3.   Cristina Guzman Roset

4.   Ramon Sabaté Montagut

5.   Sergi Masip Masip

6.   Josep Plana Monné

7.   Agnès Farré Cañellas

8.   Jordi Carbonell Vives

9.   Sara Gil Llombart

10.               Enric García Carmona

Senat

1.   Cales Pellicer Punyed

S1 Ima Mis Cabelza

S2 Robert Valentí Gras Sirisi

2.   Annabel Marcos Vilar

S1 Joan Pere Gómez Comes

S2 Teresa Moya Giné

3.   Joan Maria Basora Robert

S1 Juan Carlos García Vaqué

S2 Elisenda Barceló Olivé

Accountability

Ara fa 4 anys vaig ser el candidat al Senat amb més vots a la demarcació de Tarragona i vaig tenir l’honor de ser escollit membre de la cambra alta de les Corts espanyoles. Una vegada finalitzada la legislatura considero necessari fer un exercici d’”accountability” davant dels electors. Amb aquesta expressió els anglosaxons  es refereixen a la necessitat de retre comptes als seus electors de la tasca política desenvolupada per un electe durant un període concret. Vull fer algunes consideracions més enllà d’altres valoracions d’aquests últims quatre anys al Senat, com el fet d’haver estat una legislatura marcada per la majoria absoluta del PP, o la constatació de la imperiosa necessitat de la reforma del Senat per convertir-lo en una veritable cambra territorial,  aspectes que requeririen d’una anàlisi més profunda. Amb aquest breu article pretenc fer balanç davant els electors de la meva tasca parlamentària al llarg del últims 4 anys.

A banda d’exercir com a senador territorial de Tarragona i Terres de l’Ebre, conjuntament amb el meu company Jordi Sendra, en aquesta legislatura he estat portaveu del meu grup parlamentari a la Comissió de Pressupostos i a la comissió d’Hisenda i Administracions Públiques. També vice-portaveu a la comissió mixta Congrés-Senat per a les relacions amb el Tribunal de Comptes.

Com a senador de Convergència Democràtica de Catalunya i, per tant, des de l’oposició, una de les principals tasques que es tractava de desenvolupar era la del control al govern. I així ha estat, com ho constaten les 12 interpel·lacions que he fet al Govern, essent el senador que més n’ha presentat. D’aquestes, 11 han estat al Ministre d’Hisenda, i una a la Ministra de Treball. A la vegada he fet 16 preguntes orals al Ple, esdevenint també un dels senadors més actius de la cambra. Deu preguntes han estat al Ministre d’Hisenda, tres a la Ministra d’Agricultura, dues al Ministre d’Indústria, i una a la Ministra de Foment. A la vegada, he presentat 42 preguntes escrites.

En l’àmbit legislatiu, al llarg d’aquest període, he estat ponent de 21 projectes legislatius, incloses les 5 lleis de pressupostos generals de l’Estat. Elaborant i presentant més de 3.000 esmenes a aquests projectes legislatius. També he estat ponent de dos comptes generals de l’Estat. I he fet setanta-sis intervencions en projectes legislatius a la Cambra.

Quant a intervencions al Ple o comissió, n’he fet 481. A banda de les ja esmentades, vull destacar-ne 283 per compareixences d’autoritats, 37 en informes del Tribunal de Comptes, 31 en mocions conseqüència d’interpel·lacions, 12 en mocions davant del ple, i 7 en informes del Compte General de l’Estat.

Òbviament, aquesta no ha estat exclusivament una tasca personal, sinó que he comptat amb l’ajuda i la confiança dels meus companys del grup parlamentari, dels  portaveus que ha tingut el nostre grup, Jordi Vilajoana i Josep Lluís Cleries, així com del coordinador i col·laboradors de nostre grup parlamentari a Madrid. A tots ells vull testimoniar el meu agraïment. I finalment també ha estat fonamental la col·laboració dels electors, entitats, associacions, empreses, sindicats i plataformes que al llarg d’aquests 4 anys s’han adreçat a mi i al meu grup per transmetre’ns les seves inquietuds i les seves propostes, que sempre que hem pogut hem fet nostres. A tots moltes gràcies.

(Article publicat al Diari de Tarragona 19/11/2015)

Gerard Vergés, un home del Renaixement

El proper 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, farà un any de la mort del poeta i escriptor Gerard Vergés. Aquest setmana, l’Ajuntament de Tortosa i la Institució de les Lletres Catalanes li hem fet un homenatge a l’Arts Santa Mònica, en un acte presidit pel Conseller de Cultura, en què molta gent ha descobert allò que molts ja sabíem, una obra de gran qualitat produïda per un autor que, més enllà dels guardons rebuts, encara és massa desconeguda. Per això hem de celebrar la iniciativa d’Edicions Proa d’editar l’obra poètica completa de Gerard Vergés, tal i com va anunciar el director general de Grup 62, Emili Rosales.

Vergés era escriptor, poeta, traductor, assagista, biògraf, agitador cultural, i de professió farmacèutic i empresari. Un humanista. Un home del Renaixement. Capaç d’excel·lir en diversos àmbits. La seva obra va arribar durant la maduresa: 5 poemaris, la traducció dels sonets complets de William Shakespeare, assajos i biografies formen part del seu llegat. Ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia amb “L’ombra rogenca de la lloba”, el premi Josep Pla amb “Tretze biografies imperfectes”, el premi Josep Vallverdú d’assaig amb “Eros i art”, el premi Crítica de Serra d’Or per “Tots els sonets de Shakespeare”. A nivell institucional, Vergés ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi i amb la Medalla d’or de la seva ciutat, Tortosa.

“Gerard Vergés. El poeta alquimista”. Una denominació molt ben trobada, en el recent homenatge, per referir-se a l’obra d’aquest savi de les lletres catalanes. Familiars, amics, poetes, gent del món de la cultura, van poder participar dimarts passat en aquest acte de record a Vergés. La musicalitat dels seus versos, tenyits d’un localisme universal, va propiciar un moment únic i singular en què poetes i escriptors com Emili Rosales, Ramon García Mateos, Cinta Massip o Manel Ollé, van evocar un Gerard Vergés etern. El proper Sant Jordi, igual com tenim present pel seu traspàs a Shakespeare o Cervantes, també recordarem a un dels grans de la literatura catalana.

(publicat a e-noticies el 16/04/2015)

Món associatiu i impost de societats

Amb la recent reforma fiscal i aprovació de la nova llei de l’impost sobre societats es van produir bastants novetats relatives a la tributació de les persones jurídiques. Però, especialment una, ha suposat un veritable terratrèmol  per al teixit associatiu del nostre país.  Amb aquesta reforma totes les entitats sense afany de lucre, i que són considerades com parcialment exemptes, fins al 2014 estaven eximides de presentar declaració de l’impost sobre societats si els seus ingressos no superaven els 100.000 euros i les rendes no exemptes estessin sotmeses a retenció sense superar els 2.000 euros anuals. A la pràctica, això suposava que totes les petites entitats sense afany de lucre que estan desenvolupament una gran tasca social, fonamentalment amb el treball del voluntariat dels seus socis i col·laboradors, i que cohesionen socialment el nostre país, no havien de presentar cap declaració per l’impost sobre societats. 

Amb la nova obligació imposada a aquestes entitats no s’incrementava en cap cas la recaptació, ja que les seves rendes estan majoritàriament exemptes, però si que s’incrementava la pressió fiscal indirecta sobre aquest col·lectiu, així com els costos burocràtics de complimentar unes declaracions complexes, que en molts casos comportava haver de contractar a assessors fiscals externs. Aquest important increment de costos era inassolible per unes entitats que compten amb pocs recursos i que sempre intenten optimitzar al màxim. De fet, en algun cas aquesta reforma podia suposar la seva desaparició.  

Des del grup parlamentari de CiU vàrem presentar diferents esmenes en la tramitació d’aquesta llei per tal d’evitar aquesta situació. Vàrem argumentar abastament les conseqüències de la nova norma i hem continuat impulsant múltiples iniciatives per combatre-ho. En aquest sentit, jo mateix en nom del grup de CiU al Senat, el passat dimarts vaig plantejar una pregunta al Ministre Montoro, demanant-li una rectificació en favor d’aquestes entitats, argumentant l’exposat anteriorment. He de dir que, finalment, en aquesta ocasió la resposta del Ministre ha estat prou positiva: s’ha compromès en seu parlamentària a rectificar aquesta mesura i retornar a la no obligació de declarar a les entitats parcialment exemptes que no superin els 50.000 euros d’ingressos anuals. Aquesta resposta, un tant insuficient (pensem que s’hauria d’establir el límits als 100.000 euros) honora al Ministre, perquè encara que tard, rectificar una decisió errònia és intel·ligent. Però el més important d’aquesta resposta i compromís és que es fa justícia amb els milers d’entitats que estan fent un gran treball. Així, associacions de veïns, AMPEs, entitats i petits clubs esportius, associacions de gent gran, associacions musicals,  confraries, entitats culturals i  socials en general, podran continuar treballant amb el seu esforç, pels nostres barris, pobles, ciutats, i, en definitiva, per tenir un país millor, tal i com han estat fent fins ara. Avui hem de felicitar-nos per aquesta rectificació i agrair una vegada més el treball i esforç dels milers de persones que hi ha darrera d’aquest teixit associatiu.

14/02/2015

Article publicat al Diari de Tarragona i setmanari L'Ebre

La hibernació del Ministre d’Indústria

Quan encara ens freguem els ulls davant la irrisòria quantitat que el Govern de l’Estat ha fixat com a inversió per a Catalunya en els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE), el Ministre d’Indústria, José Manuel Soria, se’ns rifava aquesta mateixa setmana a compte de la indemnització multimilionària que l’Estat ha pagat als promotors de la planta Castor, Florentino i companyia, amb càrrec al rebut del contribuent i durant els propers 30 anys. En efecte, les comparacions són odioses, però en aquest cas són per apretar a córrer: 1.072 milions d’euros d’inversió als PGE (el percentatge més baix dels últims 17 anys) versus els 1.350 milions d’euros que el Govern del Partit Popular ha abonat a ACS en un termini de poc més de 30 dies, que ja voldrien la resta de proveïdors de l’administració pública. La contrapartida és zero i, a més, els ciutadans hauran de pagar els interessos d’aquesta quantitat durant 30 anys, així com el manteniment de la planta mentre estigui hibernada i el desmantellament quan el govern ho decideixi. Una factura que, al final, estarà en torn als 4.000 milions d’euros.

Davant d’aquesta presa de pèl i actitud indecent per part del Govern de PP, aquesta mateixa setmana, en la sessió de control al Senat, he tingut ocasió de preguntar al Ministre Soria per aquesta qüestió i d’obtenir una resposta de traca i mocador. Ha vingut a dir que si la planta hagués estat operativa, els ciutadans haguessin hagut de pagar més que deixant-la ara hibernant. O sigui que damunt ens perdonen la vida. Que els ho expliquin als veïns de la costa de l’Ebre que han patit més directament, durant molts mesos, els reiterats moviments sísmics que causaven les perforacions del Castor. Al Senat he entrat una bateria de preguntes per escrit al respecte i, a més, el Govern de la Generalitat ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Constitucional el Reial Decret Llei que habilita aquest disbarat.

Però, més enllà del procediment jurídic està el comportament polític. I, sincerament, en aquest assumpte el comportament de l’anterior govern socialista i el de l’actual govern del Partit Popular ha estat trist i patètic. Tan trist i tan patètic com mirar de tirar-se les culpes uns i altres, com la batussa entre els dos ex-ministres socialistes, José Montilla i Miguel Sebastián, mirant d’eludir qualsevol responsabilitat i passant-la al company de partit. Malament ho tenim, amb aquesta mena de comportaments, per lluitar contra la desafecció política. En moltes ocasions la gent té raó quan fa retrets als que ens dediquem als afers públics.

(Publicat a e-noticies el 28/11/2014)

“Te quiero, porque eres mía”

Ara que el Govern de l’Estat ha posat tots els impediments perquè el poble català no pugui expressar la seva voluntat, als efectes de tranquil·litzar els ànims i donar un missatge en positiu en el sentit que Espanya vol que Catalunya es mantingui dins l’Estat, el Ministeri d’Hisenda ha vingut a donar un cop de mà presentant uns pressupostos generals de l’Estat que castiguen Catalunya com mai. Per tant, a falta de campanya pel 9-N, ja tenim al ministre Montoro per mantenir mobilitzada la ciutadania. Resulta que els comptes que l’Estat preveu per al nostre país tenen el percentatge d’inversió més baix dels últims 17 anys: 1.072 milions d’euros. Ni tan sols arriben als 1.350 milions que Madrid ha acordat com a indemnització per als promotors de la planta Castor, a qui ni tan sols se’ls ha exigit el seu desmantellament. La migrada xifra amb què l’Estat “premia” Catalunya contrasta amb el triomfalisme exhibit pel Govern del Partit Popular a l’hora de referir-se al nou pressupost. Aquesta setmana, precisament, he interpel·lat al ministre Montoro al Senat perquè expliqui quins són els motius que ha portat al Govern de l’Estat per no aprofitar el gran potencial d’inversió pública de què disposa per tal d’impulsar la competitivitat, el creixement i l’ocupació.

Ningú pot dir que les inversions creixen un 15% respecte l’any passat perquè tota la inversió territorialitzada creix un 18% per a tot l’Estat. Sempre, però especialment en uns temps en què la inversió pública resulta fonamental per fomentar el creixement econòmic, aquesta s’ha de fer més amb criteris de productivitat econòmica que no pas amb criteris de política partidista o en base als compromisos del govern de torn.

La inversió prevista per l’Estat a Catalunya representa un 9,5% del PIB, la meitat del que ens correspondria pel que genera la nostra activitat econòmica, en tant que aportem el 18,8% del PIB de l’Estat espanyol. Si ens fixem en la inversió per habitant, Catalunya se situa tercera per la cua, amb 145 euros/habitant, molt per sota de la mitjana estatal de 242 euros/habitant. Per cada euro/habitant invertit a Catalunya se n’inverteixen 4,5 a Castella i Lleó i 3,5 a Galícia. D’escàndol. Podríem continuar amb moltes més argumentacions, però totes ens donarien el mateix resultat. Malauradament, no hi ha cap senyal des d’Espanya que ens digui “Catalunya, t’estimo”, sinó més aviat van en la línia del “te quiero, porque eres mía”.

(Publicat a e-noticies el 15/10/2014)

Alcalde de la gent o alcalde dels partits

Vagi per endavant que no comparteixo ni la forma ni el fons de la proposta feta pel Partit Popular en relació a l'elecció d'alcaldes. No es pot plantejar una reforma d'aquest calat a nou mesos de les eleccions locals i apel·lar al consens hores després de publicitar la proposta i d'assegurar que la tiraran endavant encara que només sigui amb els vots del PP.  És evident que una iniciativa d'aquest tipus ha de comptar amb el màxim consens possible. I el Partit Popular no ho ha fet bé. 

Davant del debat suscitat voldria apuntar algunes reflexions a títol personal que em semblarien útils a l’hora d’elegir els alcaldes així com la configuració dels ajuntaments, que vull recordar que continuen sent les institucions més properes al ciutadà.

Els ajuntaments, sobretot en aquests moments, necessiten de governs estables i legitimats per la ciutadania. Per això cal que l'alcalde, màxima autoritat en un municipi, sigui escollit pels votants. Massa sovint ens trobem amb consistoris presidits per alcaldes que no han estat votats pels ciutadans per exercir-ne, sinó que han estat els regidors qui l'han escollit, en acords pactats per partits, usurpant els vots dels electors per canviar uns resultats electorals que no han agradat a les formacions que no han resultat vencedores. Els alcaldes sempre han de ser escollits per la voluntat de la gent i no pas amb pactes postelectorals que, en moltes ocasions, s’oculten fins a l’últim moment al ciutadà i acaben fent poques persones en algun despatx, amb molt poca transparència i d’esquenes a la voluntat popular.

Des del meu punt de vista, un sistema que permetria garantir el respecte a la voluntat del poble és el de doble volta. I aquí es podria determinar si qui va a la segona elecció, en una campanya electoral més curta, han de ser els dos o tres primers candidats votats o d'acord amb un percentatge mínim. Caldria afegir el desbloquejament de les llistes, de manera que els electors poguessin també escollir lliurement la composició final de la llista, assenyalant els regidors que prefereixen que configurin el nou govern local. Mandats de 5 anys, en comptes dels 4 actuals, junt a una limitació de dos mandats per als alcaldes en municipis amb un determinat volum de població, contribuirien, junt a l'exposat anteriorment, a una reforma electoral local més justa i més democràtica. 

(Article publicat a e-noticies.cat) 

Tortosa. Cultiva l'art de viure

La tristesa del ministre

“A mi me entristece ver a expertos, a profesores compañeros míos, que se prestan a hacer vídeos de tres o cuatro segundos donde se dice que España nos roba. Me entristece mucho ver a estos compañeros, cuyo trabajo intelectual respeto mucho, porque cuando les veo en ese vídeo se me cae el alma a los pies después de todo el tiempo que llevo en la vida pública.” La cita correspon al Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, i la va pronunciar dimarts passat en el Ple del Senat en resposta a la meva interpel·lació sobre les balances fiscals.

El ministre Montoro està entristit de sentir la veritat que expliquen catedràtics de reconegut prestigi a nivell internacional. Allò que l’hauria d’entristir, de debò, és el resultat de les balances fiscals i del maltractament a alguns territoris de l’Estat, i no pas per l’opinió, solvent, sòlida i contrastada, d’experts que han opinat en base a uns resultats de balances fiscals basats en metodologies aprovades per l’Instituto de Estudios Fiscales espanyol.

Sense haver de posar-nos a la mateixa alçada del Ministre Montoro, el que a mi m’entristeix profundament és haver de llegar articles i opinions del professor Angel de la Fuente, l’expert de capçalera del titular d’Hisenda i a qui ha encarregat els sistemes de “cuentas públicas territorializadas” vers Catalunya i els catalans. Amb aquesta visió de Catalunya és ben fàcil preveure quins seran els resultats d’aquests comptes, que en cap cas podran substituir les balances fiscals elaborades amb una metodologia contrastada a a nivell internacional en diferents països.

(Publicat a e-noticies 14/02/2014)

Una lliçó d'unitat i política

Tenim data i pregunta. Una pregunta que pot agradar més o menys però que ningú no pot discutir que té una gran virtut: neix consensuada i defensada per totes les forces polítiques catalanes que aposten pel dret a decidir. Estem davant d’una pregunta inclusiva, resultat d’un exercici d’unitat dels partits polítics catalans davant la intransigència de l’Estat espanyol. El mèrit és encara més important si tenim en compte que molts sectors a l’Estat donaven per mort el procés pel dret a decidir, en la mesura que tenien el convenciment que serien els mateixos catalans qui l’acabaríem sacrificant en no ser capaços de posar-nos d’acord ni amb la data ni amb la pregunta. Doncs res d’això no ha passat. I ara tenim un bloc parlamentari, ampli i molt majoritari, representatiu igualment d’una part molt majoritària de la societat, que ha estat capaç de superar les lògiques diferències entre partits per defensar amb una única veu la voluntat del poble català.
 
I en aquest punt, penso que cal fer un reconeixement i una reivindicació a la figura del president Mas. El seu mèrit és gran, perquè ha estat capaç de posar junts a partits polítics amb idearis molt diferents entre sí, però que comparteixen allò que és essencial en aquest moment per al nostre país: decidir el nostre futur com a poble en un marc de democràcia i llibertat. Artur Mas ha patit atacs constants, des de fora de Catalunya i també des de dins. Però el seu capteniment, la seva fermesa i convicció en la recerca d’un acord majoritari fa que l’escenificació de tots els partits pel dret a decidir junts, compartint una data i pregunta clares, donin una força encara molt més gran al procés.
 
I tot això ha estat possible mentre patim la pitjor situació econòmica en molts anys i sense comptar amb la necessària col·laboració, en moments d’extrema dificultat, dels partits de l’oposició ni, òbviament, amb la del Govern de l’Estat.

(Publicat a e-noticies el 16/12/13)

Incertesa i mala gestió

Les Terres de l’Ebre tornen a estar d’actualitat en els últims dies, a causa dels microsismes –més de 500- que està patint el Montsià i el Baix Ebre, i també el nord de les comarques de Castelló. El magatzem de gas Castor, un projecte que ja va nèixer envoltat de polèmica, apunta cada vegada d’una manera més clara a ser l’origen dels petits terratrèmols que hi ha hagut durant les últimes setmanes i que han obligat a activar els protocols d’emergència davant la incertesa de com pugui evolucionar la situació.

En efecte, la incertesa és allò que més mal fa en un episodi com el que s’està vivint a les comarques de l’Ebre i del nord de Castelló. El problema ve, però, quan a les lògiques dificultats que tenen els experts per fer previsions acurades en aquesta matèria, s’afegeix la mala gestió de la crisi que està exhibint el Govern de l’Estat, que ha actuat tard i malament. Aquest dimarts he tingut ocasió d’interpel·lar el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, i, la veritat, és que la seva resposta no només no resol els dubtes que preocupen a la població i als alcaldes de la zona afectada, sinó que afegeix encara més incertesa. D’aquells que ens administren, en una situació de crisi com aquesta, s’espera que se’ns digui sempre la veritat, que siguin transparents, coherents en el temps i la forma de les explicacions i diligents en la resposta als dubtes dels ciutadans. En definitiva, tot allò que figura en el manual de qualsevol gestor públic. Doncs res de tot això hem obtingut del ministre d’Indústria. Ans al contrari. Després de la seva visita llampec a la planta Castor, junt al ministre d’Afers Exteriors –la presència del qual no s’acaba d’entendre, potser hauria estat més indicat que l’acompanyés el ministre d’Agricultura- han comparegut davant dels mitjans a València per explicar que els sismes de fins a 3 graus en l’escala Richter poden estar causats pel magatzem de gas, però que els superiors a 3 estarien relacionats amb moviments tectònics d’origen indefinit. Una teoria que ningú no acaba d’entendre, que sembla més aviat una fugida d’estudi i que contribueix a generar encara més incertesa i més neguit.

Per acabar-ho d’adobar, al Govern del PP li tornen a fallar les formes, en aquest cas amb els alcaldes catalans de la zona afectada, que no van estar convidats a la reunió informativa que aquest mateix dilluns va fer el ministre a Madrid, i a la qual sí que van poder assistir els alcaldes del nord de Castelló. Una falta de respecte absolutament incomprensible que afegeix més malestar davant una crisi el final de la qual no sembla prop.

(Publicat a e-noticies 11/10/2013) 

Un nou atac de l’Estat a Terres de l’Ebre i a Catalunya

El Govern de l’Estat ha perpetrat l’enèsima agressió al nostre país. Em refereixo al projecte de Pla Hidrològic de Conca de l’Ebre aprovat recentment pel Consejo del Agua a Saragossa. Es tracta d’un Pla, aprovat d’esquena a les Terres de l’Ebre i a Catalunya, que representa una amenaça molt real sobre el medi ambient i el sector primari del tram baix del riu Ebre i el seu delta.

En l’aprovació d’aquest projecte de Pla, pas previ a la seva aprovació definitiva pel Consell de Ministres, no s’han tingut en compte les al·legacions que han presentat els ajuntaments, la Generalitat de Catalunya i les entitats socials, basades totes en criteris científics que alertaven dels efectes perniciosos d’un Pla de Conca que, entre d’altres, preveu un règim de cabals per al tram final del riu Ebre molt inferior al proposat per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CTSE), un organisme consultiu que ha proposat un cabal ambiental mínim basant-se en les dades històriques de cabals de l’Ebre i en estudis avalats per la comunitat científica. El règim de cabals que proposen els experts planteja una forquilla d’entre 7.167 hm3 i 12.543 hm3 en funció de la pluviometria que es registri cada any. La proposta que té el vist-i-plau del Govern de l’Estat limita una aportació anual d’aigua al tram final del riu de 3.370 hm3 anuals, que a l’alçada de Tortosa, durant sis mesos a l’any, representa un cabal de 80 m3/segon, molt per sota del fixat actualment.

Com veiem, no es tracta de matisos, sinó d’una realitat i d’un llenguatge completament diferents. I es que el Govern del PP no atén a criteris científics, només a criteris polítics.

El problema rau en els compromisos de l’executiu central amb noves inversions per fer nous regadius o futures reserves d’aigua riu amunt. Quan aquest és el criteri que preval, en comptes de prioritzar la salvaguarda de l’equilibri mediambiental al tram final del riu, el debat agafa una altra dimensió. A la vegada, cal denunciar la fal·làcia de les noves inversions que promet, o compromet, el Pla de Conca, ja que va quedar ben palès, durant la intervenció del representant del Ministeri de Medi Ambient en el marc del Consejo del Agua, que aquest ministeri no tindrà els recursos durant 2014 i 2015 per poder fer les inversions previstes, circumstància que va emprar aquest mateix representant ministerial per justificar la seva abstenció.

El Govern de la Generalitat s’ha mantingut ferm en la defensa d’un cabal mediambiental mínim suficient per a l’Ebre català, convençuts que aquest no és un problema territorial, sinó que estem al davant d’un problema de país. Que tothom tingui clar, en aquest sentit, que si Catalunya avui fos un estat, la decisió unilateral de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) no hauria estat possible, i avui estaríem molt menys indefensos del que estem en aquests moments.

Tanmateix, i com que estem convençuts que la raó i el sentit comú ens acompanya, ha arribat l’hora d’enfocar el debat cap a les institucions europees perquè prenguin les mesures oportunes per corregir l’Estat espanyol en la seva intenció d’aprovar un Pla Hidrològic que pot provocar un dany irreparable al riu Ebre, a les Terres de l’Ebre i al conjunt de Catalunya. No estem sols. Vull agrair el suport de la Generalitat en aquesta causa, i la feina que duu a terme la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

(Publicat a www.e-noticies.cat el 24/07/13) 

Ja som reserva de la biosfera

No per esperada, la confirmació de la notícia des de París es va rebre amb molta alegria a Tortosa, a les Terres de l’Ebre i al conjunt del nostre país. La UNESCO declarava aquest dimarts les nostres terres nova reserva de biosfera, culminant un treball intens i molt llarg en el qual han participat moltes persones, institucions i governs. L’atorgament d’aquest segell de qualitat, tanmateix, no significa el final de res, sinó més aviat el contrari. Tenim per endavant un camí molt llarg per recórrer, amb reptes igualment importants. Ens pertoca ara aprofitar aquesta distinció per traduir-ho en un guany tangible per als diversos sectors econòmics que en poden sortir beneficiats, com és el cas del turisme, l’agroalimentari i el medi ambient.

Vull tenir unes paraules d’agraïment cap als municipis que, pel bé comú, han entès que havien de quedar fora de la candidatura. Precisament, un dels reptes que tenim ara la resta de municipis inclosos en la nova reserva de la biosfera és ser capaços de fer arribar els beneficis que se’n desprenguin a aquest territori de la Ribera d’Ebre.

Toca ara, per tant, posar-nos a treballar amb la mateixa intensitat i amb la mateixa il·lusió en què es va gestar aquesta candidatura que tan bé ha acabat.

(Publicat al setmanari l'Ebre)

Pensions i atur

Ara fa pocs dies, li reclamava al Senat al Ministre Montoro la participació de la Generalitat en l’increment de la recaptació amb motiu de l’increment de l’IVA. El ministre em va contestar que això no era possible ja que l’Estat havia de fer front a moltes despeses, i utilitzant un argument ja recurrent a les Espanyes, em deia que es l’Estat qui paga les pensions dels jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans. En aquell moment, ja li vaig respondre que aquesta afirmació era una falsedat, ja que qui paga aquestes prestacions a Catalunya som els catalans i catalanes amb les nostres cotitzacions, i que també en aquest aspecte generàvem més ingressos que despeses .

En ocasió de l’actualització de les dades de la balança fiscal que ha publicat recentment el Departament d’Economia i Coneixement de la Generalitat, és moment de recolzar amb dades, extretes d’aquests treballs, aquesta afirmació.

En els últims cinc anys dels que disposen dades (2006-2010) es constata que els ingressos generats a Catalunya per cotitzacions i ingressos de la Seguretat Social superen a les despeses pagades en concepte de prestacions a Catalunya, mentre que al conjunt de l’Estat espanyol, en el mateix període, les despeses superen i de molt els ingressos. Fixant-nos en el període 2006-2010, constatem com en cotitzacions de Seguretat Social, a nivell de l'Estat espanyol es registren uns ingressos de 644.519 milions d'euros, front a 684.903 milions d'euros en despeses, la qual cosa dóna un dèficit de 40.384 milions. En canvi, durant el mateix període, a Catalunya hi va haver uns ingressos per cotitzacions de la Seguretat Social per valor de 124.159 milions d'euros, i unes despeses xifrades en 117.856 milions, amb un superàvit resultant de 6.303 milions d'euros. Per tant, al conjunt d’Espanya es genera 40.384 milions de dèficit (46.687 milions si no es considera Catalunya), que es finança amb el superàvit de Catalunya i amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat . I a Catalunya, el sistema de seguretat social, incloent pensions i atur, genera en aquest període cada any un superàvit mig de més de 1.250 milions d’euros. I per tant, contribuint, també en aquest aspecte, a pagar les pensions i atur de la resta de l’estat espanyol.

Doncs bé, amb les xifres abans exposades queda ben clar que les pensions i les prestacions d'atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem els catalans. Per tant, que li quedi ben clar al Sr. Montoro, que als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l'Estat espanyol. Ens ho paguem tot nosaltres, amb les nostres pròpies cotitzacions, i encara dediquem una part important a pagar les prestacions dels espanyols.


Aquestes dades també les han de tenir presents tots aquells que van dient arreu de Catalunya i d’Espanya, que si fóssim independents no es podrien pagar les pensions i les prestacions d’atur. I tant que es podrien pagar! Es podrien pagar, i es podrien millorar.

(Publicat a e-noticies.cat)

Les pensions i l'atur a Catalunya

Les pensions i  l’atur a Catalunya.

Aquesta tarda, he preguntat a la sessió de control al senat al Ministre Montoro  . Es tractava d’esbrinar el motiu pel que l’increment de recaptació derivat de la pujada de l’IVA i dels impostos especials beneficiava exclusivament als pressupostos de l’administració central, i en canvi, no tenia repercussió a les CCAA, malgrat aquestes han de gaudir, en principi, del 50% i el 58% respectivament d’aquesta recaptació (per Catalunya estem parlant per al 2013 entorn els 1.200 milions d’euros, es dir 6 dècimes de dèficit menys). Li he explicat que si varen canviar la llei del IVA i les dels impostos especials, també podien canviar la LOFCA, als efectes que aquest increment de recaptació beneficies també a la Generalitat. No ha contestat, ha dit que poder ho faran al 2014 ( però nosaltres hem pagat l’IVA incrementat durant part del 2012 i tot el 2013), però en la seva justificació de la no resposta, ens diu  que tot aquest increment de recaptació  queda al pressupost de l’estat, ja que s’ha de pagar les pensions del jubilats catalans i les prestacions dels aturats catalans.  I cal recordar-li al ministre Montoro, que les pensions i les prestacions d’atur a Catalunya es paguen íntegrament amb el que cotitzem i paguem el catalans. I després de fer-ho Catalunya encara acumula un dèficit fiscal entorn al 8% del seu PIB (entorn a 16.000 milions d'euros). Per tant, que quedi clar, que el senyor Montoro als catalans no ens paga res, ni ell ni la resta de l’Estat espanyol, ens ho paguem nosaltres, amb les nostres cotitzacions i impostos, de fet paguem els de tots els catalans i el d’un part dels espanyols. No podem continuar escoltant aquestes falsedats contínuament. Els que estan en contra del procés de que Catalunya sigui un estat propi, tenen tot el dret a defensar –ho, però no poden fer-ho amb mentires, i menys falsejant les dades econòmiques i fiscals. Quedi clar “ les Pensions i l’atur a Catalunya el paguem entre tots els catalans”.

 

40 anys de la UNED

Aquest dijous s’ha fet l’acte institucional de clausura del 40è aniversari de la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). A Tortosa, els 40 anys del centre associat se celebraran l’any vinent. En el marc de l’acte celebrat aquesta setmana, s’han lliurat diferents guardons, entre els quals la Medalla d’Or de la UNED a la Federació Española de Municipios y Provincias (FEMP), en reconeixement a la col·laboració, implicació i aportació econòmica d’ajuntaments i diputacions en el manteniment dels 61 centres associats de la UNED a tot l’Estat.

Hem de reconèixer el caràcter pioner de la UNED en la implantació del model d’educació a distància, malgrat que avui ens pot semblar absolutament normalitzat. Durant els últims 40 anys, el model de la UNED ha permès a moltes persones accedir als estudis universitaris i assolir una llicenciatura.

A Tortosa, el centre associat de la UNED va ser una realitat als anys 70, gràcies a la implicació de les institucions locals però sobretot gràcies al suport i a l’aportació econòmica de José Celma, que durant molt temps va ser president del Patronat i, posteriorment, president del Consell Econòmic i Social de la UNED. Celma ha estat l’única persona que, a títol individual, ha rebut el reconeixement de la UNED en el seu 40è aniversari.

L’únic centre associat de la província de Tarragona ha permès que en aquests 40 anys moltes persones hagin accedit a uns estudis universitaris que, si no hagués existit la UNED, segurament no haurien pogut assolir. De fet, al llarg d’aquests anys, més de 1.200 persones s’han llicenciat en el centre associat de Tortosa.

Actualment, les universitats presencials estan molt més esteses al territori. A Tortosa tenim un Campus de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i també s’han desenvolupat altres universitats a distància que, com en el cas de la UNED, són referents a nivell mundial. En aquest sentit, vull recordar la tasca de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també amb un centre al nostre municipi.

Tot plegat posa encara més de manifest l’aposta que van fer fa quaranta anys persones i entitats per fer arribar els estudis universitaris en molts llocs de l’Estat que difícilment haurien pogut somiar a tenir-ne d’una altra manera.

(Publicat a e-noticies el 22/03/2013)

Dia Internacional de l’Holocaust

L’any 2005, l’Assemblea General de Nacions Unides va designar el 27 de gener Dia Internacional de l’Holocaust, en memòria dels sis milions de víctimes de l’extermini nazi, la major part jueus, però també gitanos, discapacitats i homosexuals, que van morir en els camps de concentració de l’Alemanya d’Adolf Hitler durant la Segona Guerra Mundial. Ahir diumenge es va commemorar precisament aquesta data, i diverses institucions al nostre país han fet diferents actes d’homenatge a les víctimes de l’horror nazi, una part de les quals, no ho oblidem, eren catalanes i catalans exiliats de la Guerra Civil que van acabar també compartint captiveri, tortures i mort amb els jueus en els mateixos camps de concentració.

Queden molt pocs supervivents d’aquella barbàrie. Els que hem tingut ocasió de conèixer-ne algun, el seu testimoni ens ha marcat per sempre. Els de la nostra generació tenim la responsabilitat de mantenir viva la seva flama i d’explicar als nostres fills que la condició humana, de vegades, es capaç de cometre atrocitats com l’Holocaust, on sis milions de persones, pel mer fet de ser jueus, van ser condemnades a la mort sense judici.

Sempre és oportú fer un cop d’ull a la història per no oblidar d’on venim. En el cas del poble jueu, és més oportú que mai, perquè encara avui, malgrat el que han patit, són objecte encara d’escarni i d’atacs per la seva religió o pel seu origen. I no parlo només dels negacionistes de l’Holocaust. Parlo d’aquells que d’una manera frívola, des d’una columna d’opinió d’un diari o des d’una tertúlia de ràdio, s’atreveixen a calumniar tot un poble amb una història tan llarga i amb episodis tan durs com els que han viscut els jueus. El poble jueu no només són els dirigents dels partits radicals i ultraortodoxos. Malauradament, el conflicte araboisraelià ha alimentat aquestes postures i ha contribuït a confondre encara més les coses. Com es pot acusar un poble com el jueu, que ha patit un extermini, de pretendre fer el mateix amb el poble palestí? La solució a aquest conflicte ha de tenir el diàleg i la comprensió mútua com a eixos vertebradors.

Els qui hem tingut oportunitat de conèixer de prop la cultura i el poble jueus, a través de la Red de Juderías-Caminos de Sefarad, de la qual formo part com a alcalde de Tortosa, ciutat amb call jueu, podem corroborar la vitalitat d’un poble, amb un llegat patrimonial molt important, que malgrat els episodis tràgics que ha viscut al llarg de la seva llarga històrica, sempre s’ha sabut sobreposar.

Ferran Bel i Accensi

(Publicat a www.e-noticies.cat)